La comèdia Real...
La setmaneta ens ha deixat unes realitats molt distintes, aquí i allà. I ja tocava. Igual com toca guanyar demà, inexcusablement, a Eibar. Serà un partit complicat en què s'imposa aplicar el mateix pragmatisme que a Sant Sebastià.
Francament, feia riure que un camp com Anoeta, amb aquella pista d'atletisme envoltant la gespa i el mateix glamur futboler que pot tenir una oficina de correus, s'hagués convertit en un feu inaccessible per a aquest Barça imperial. Feia deu anys que no hi guanyàvem? Increïble. A propòsit, què distinta aquella Erreala tan admirable d'Arkonada, Zelaieta, Kortabarria, Gorriz, Olaizola... d'aquesta Real d'ara, tan desagradable, del tal Illarramendi i companyia. Cal recordar, en aquest punt, que la Real Sociedad va convidar la penya dels germans Padrós al partit de celebració del seu centenari (15-08-2009). Aquests detalls identifiquen...
Futbolísticament parlant, el partit d'Anoeta ens deixa les sensacions d'una bona primera part, amb un equip seriós, intens, combinatiu i vertical, que lluita la segona jugada... i amb un Messi fent de Messi. Enorme, el 10 del Barça va marcar els temps al mig del camp i va fer destrosses entre línies. I va tenir el gest de cedir a Neymar (una altra vegada) el llançament del penal que va significar l'únic gol del partit. Leo és conscient que necessitem els gols del brasiler tant com els de Suárez o els seus. Això és un líder, de cap a peus. I molt bé Ney, amb una personalitat de ferro i en la línia dels últims partits: desequilibrant i molt generós en les ajudes defensives. Falta que acabi més jugades i fer gols, que –hi confio– ja arribaran.
En la segona part, però, la baixa d'Iniesta es va notar massa. Es van produir pèrdues no forçades en zones de risc i l'equip es va desdibuixar. En aquest sentit, la falta de control des de la possessió continua sent un dèficit preocupant, sobretot pensant en partits contra rivals de més nivell que la Real d'Eusebio, que, per entendre'ns, no passa del nivell d'Europa League. En definitiva, anem bé. Però encara hem de millorar, i força.
El Madrid...
Sergio Ramos, dotat d'una habilitat innegable en rematades amb el cap, va marcar el gol i Nervión va embogir d'alegria... El detall, no menor, és que el de Camas es va equivocar –oportunament– de porteria. En l'escena següent i final, va ser Jovetic l'encarregat de recitar l'últim vers i abaixar el teló d'una comèdia (ratxa) que havia durat massa i que, sense l'ajut dels àrbitres, s'hauria acabat molt abans. I així, hem passat de “Los invencibles” que titulava el Marca l'endemà del 3 a 3 a Sevilla, en el partit de copa, al “Ni fútbol, ni flor” que titulava l'As l'endemà de l'1 a 2 contra el Celta. El Sevilla de Sampaoli, amb un joc tan dinàmic com a vegades esbojarrat (i amb un N'Zonzi immens, que espero que el senyor Fernández no hagi comès l'error, que seria imperdonable, d'esborrar-lo de la seva llista de reforços), i el Celta de Berizzo, amb un plantejament ordenat i una actitud col·lectivament molt solidària, han posat el Madrid de Zidane al seu lloc real.
Disposen d'una plantilla àmplia i amb alguns jugadors de calibre superior, això no ho discuteixo, però de cap manera són “un equip en un estat fantàstic, que ataca per la dreta, per l'esquerra i per tot arreu...”, com grollerament ens volia fer creure Valdano durant la transmissió del matx amb els gallecs. Són vulnerables. I flaquegen.
