Dimarts passat es va commemorar, amb sordina i de puntetes, el 49è aniversari de la frase “més que un club”, encunyada per Narcís de Carreras el 17 de gener de 1968 en el seu primer discurs com a president del Barça. D'aquí a dotze mesos, doncs, acomplirem allò que tant ens agrada del número rodó, el mig segle des de la definició més afortunada sobre la singularitat d'aquesta institució. No interessa avui esplaiar-nos en la biografia de Carreras, que encara dona més força i volada al seu eslògan, sinó encuriosir-nos per imaginar com celebrarà l'actual directiva tal efemèride, pel camí de quedar reduïda a una simple qüestió de marca, a una explotació comercial despullada de contingut polític. Segur que es tornarà a insistir en el context històric del franquisme, reduint la pensada a una condició de pura resistència temporal. Preferiríem, amb poca esperança en la il·lusió, que s'aprofités la data per realitzar la imprescindible pedagogia. Però avui dia, tal com va i viu el país, poc els deu interessar repassar la història de manera fefaent, no fos cas que exposessin les vergonyes a l'aire. Al cap i a la fi, ells emulen Núñez, l'home que es va proposar buidar d'ideologia l'entitat, arruïnar les senyes d'identitat, separar el Barça del sentiment que portava enganxat a la pell des de 1908, quan Gamper el va refundar conscient que, per resistir i triomfar, havia de lligar íntimament l'entitat a la ixent recuperació nacional. El Barça havia de ser sinònim de Catalunya. I ho ha estat.

El Barça no és més que un club des del 68, òbviament, i serà qüestió de donar el fons adient al significat, recordant la infinitat de mostres històriques prèvies. Haurem de repassar, no fos que ho vulguin ignorar, l'allau de prèvies que va generar la frase de Don Narcís. De com, el 1918, Daniel Carbó ja escrivia que el Barcelona havia passat de ser “un club” a ser “el club” de Catalunya gràcies a l'indissimulat suport que donava a la reivindicació d'autonomia. De com la memòria de 1920 fa una explícita declaració: “Som del FCB perquè som de Catalunya. Fem esport perquè fem pàtria.” De com Rovira i Virgili escrivia iniciada la dècada dels vint que “en el cop de pilota català hi ha tota la intenció del cop de falç simbòlic”. De com la dictadura de Primo de Rivera considerava els culers en la seva totalitat sospitosos de simpatitzar amb el separatisme. Les cites i referències es multipliquen, es consoliden a través dels anys. Presidents com ara Rosés i Montal, es van mantenir ferms i valents, gairebé fins a la temeritat, en la defensa de la identitat, i sobren mostres de confirmació sense embuts que han de contrastar per força amb presidències tèbies o obertament hostils a la preservació de l'ànima. Arribem a témer que la celebració del mig segle quedi oficialment convertida en folklorisme, expressió erràtica d'autonomisme conformat o simple qüestió de màrqueting. Per fidelitat als precursors, per simple correspondència cap a la identitat assumida per tots els que ens van precedir, esperem que siguin justos i clars a l'hora de rememorar la història sencera. Que no continuïn amb la seva arbitrarietat habitual, tant acomodatícia com poruga. El Més que un club no pot quedar en anècdota comercial, frase buidada de contingut. Com semblaria ara mateix.