Som cauts perquè quan la lluna s'esmuny entre els tolls esguerrats per les llambordes de Ballesteries, les cicatrius de desfetes pretèrites ens besen un cant a l'enyor pel paradís perdut. Així estem a Girona, amb una eufòria domada pels genets de la cautela, conscients que no ens limitem a fer una bona temporada, sinó que seguim la dinàmica ascendent d'un trienni en què la fermesa es destil·la a l'esguard assossegat de Machín, l'home que va arribar a Montilivi com ho va fer Machado a la seva Sòria natal: cercant una oportunitat de créixer mentre trobava les empremtes de l'amor de la seva vida.

Així doncs, quan dos gironins topen per Joan Maragall amb el gest d'emprenedor de l'any, debaten sobre l'ascens amb el somrís prudent dels que van jugar a la ruleta russa amb el Breogán a Fontajau. De totes maneres, ambdós, després de reafirmar que si fos per Girona ja faria temps que això del procés estaria resolt, s'acomiaden afirmant que si tenim el president de la Generalitat i l'abat de Montserrat, ja només faltaria rebentar la primera divisió per ser la capital de la futura república catalana. A partir d'aquí, una rialla cautelosa i tornen als seus negocis imprescindibles per salvar el país de la ruïna.

És evident, doncs, que l'aficionat al·lèrgic a passar les vacances estivals a Lugo s'ha fet el propòsit d'anar pas a pas, de celebrar els triomfs clausurat al vàter d'un bar anònim, d'agrair el que s'està aconseguint independentment del resultat final, de fer la promesa a la Mare de Déu dels Àngels d'anar de genolls fins a Sòria, i si al final la quimera realment es transfigura, exigir que el servei inicial a primera el faci el penal mutilat de Kiko Ratón. De totes maneres, el columnista no s'atreveix a publicar aquest anhel perquè faltaria a la prudència i seria incoherent amb el que ha anat pregonant durant tot l'article. Senderi. Calma. Unió Democràtica + Xavier Domènech: referèndum pactat amb Mickey Mouse.