A propòsit del triplet
Estava cantat que seria l'Atlético. El Barça té el to competitiu adequat i som superiors, però em preocupa que el desgast ens passi factura després, contra el PSG. De totes maneres, el repte coincideix amb la sensació que, en aquest moment clau, podem comptar amb Aleix Vidal, Denis Suárez, Arda Turan i companyia. Aquesta és la gran notícia dels partits contra l'Eibar i la Real (per cert, a veure si demà, a can Padrós, els txuri-urdin també van de perdonavides –com contra nosaltres– o es posen la pell de xaiet). Tinguem-ho clar, sense rotacions de qualitat no es pot aspirar a guanyar-ho tot... A propòsit de guanyar-ho tot: avui, toca i vull, parlar del triplet.
En la prèvia del partit de Vigo, en la premsa de Madrid s'hi podien llegir sentències com: “El Madrid ho ha de guanyar tot, aquesta és la seva condemna. És l'equip de la capital, el que més diners té, el que de sempre s'ha endut els millors futbolistes de qualsevol lloc...” (Alfredo Relaño, a l'As). Doncs bé, per molt que carreguin la prosa, des que es va crear la copa d'Europa i es va afegir a les competicions estatals de cada país, el Real Madrid mai ha pogut guanyar-ho tot. Mai! I enguany, tampoc. Ho ha impedit un Celta intens, solidari i amb “mandíbula de cristall” (contra un campió de veritat, els gallecs haurien sucumbit).
Històricament, el Madrid ha estat i és un club protegit i casat amb el poder. Ja sigui perquè un règim feixista el va convertir en arma propagandística: “El Madrid és el millor ambaixador d'Espanya”, com reconeixia aquell ministre d'Exteriors franquista, Fernando María Castiella. Ja sigui, perquè: “Si les coses li van malament al Madrid, és dolent per a Espanya”, com reconeixia Mariano Rajoy entre periodistes de The Economist (juny del 2014). O ja sigui perquè els consells de ministres es podrien celebrar a Chamartín directament, com ja sabíem i com va confirmar la declaració de Luis Bárcenas en el judici pel cas Gürtel (16-01-2017): “És una broma que Florentino o Villar Mir utilitzessin el tresorer del PP (per obtenir favors), quan tenen la llotja del Bernabéu, per on passen els ministres”...
En aquest context tan afavoridor, el Madrid ha guanyat molt. Però mai ha pogut firmar la temporada perfecta. Ni amb Santiago Bernabéu de president ni ara amb el senyor Pérez d'amo absolut. El triplet se somia, però no es toca. ¿Que l'eliminació de la copa els permet concentrar-se en la lliga i afrontar la Champions amb menys desgast del que seria desitjable? És evident. Però avui toca parlar del triplet.
Glòria o vulgaritat
Guanyar un triplet de copa, lliga i Champions és una victòria excepcional, una gesta incomparable. I guanyar-ne dos (2009 i 2015), és un cas únic en tota la història del futbol. I, sobretot, haver-los guanyat de la manera com ho ha fet el Barça de Messi, convencent el món sencer, és insuperable. I és per això que som el millor equip de tots els temps.
Un geni com Victor Hugo (la seva crònica de la batalla de Waterloo, en Els miserables, és una delícia) considerava la victòria, en si mateixa, com un acte vulgar. De fet, sempre guanya algú. De fet, cada any hi ha campions. En canvi, per Hugo: “La glòria vertadera rau en la capacitat de convèncer.” És aleshores quan el triomf transcendeix.
Tenir dos triplets o no tenir-ne cap: en sintonia amb l'autor de L'últim dia d'un condemnat a mort, aquesta seria la diferència entre glòria vertadera o vulgaritat.
