El penúltim des­fici del Barça de bàsquet va com­ple­tar-se diven­dres amb una impro­vi­sada atenció als mit­jans de Rodrigo de la Fuente, qua­tre minuts de mis­satge arti­cu­lat des de l'obvi­e­tat i amb aque­lla crossa pròpia dels dis­cur­sos en blanc i negre que denota la més opaca de les inde­fi­ni­ci­ons: “Ara toca estar tots units i llui­tar.”

Ha pas­sat sem­pre que, quan l'aigua s'escola molt per sobre de la línia de flo­tació, els màxims res­pon­sa­bles de la deriva són els últims a dei­xar-se veure. L'afi­ci­o­nat del Palau que no va mar­xar encara amb un quart per jugar-se –i que per molt que es digués que “s'havia tocat fons”, no obli­dem que enguany ja havia hagut de sofrir un 63-102 con­tra el Madrid– va girar-se tip i ober­ta­ment cap a la llotja on, entre d'altres, hi havia Albert Soler, el màxim res­pon­sa­ble dels esports pro­fes­si­o­nals del club i l'ideòleg d'aquest “canvi de rumb” cap al pedre­gar ini­ciat el juny de l'any pas­sat.

Com De la Fuente diven­dres i com tots els relats del Barça de bàsquet d'uns anys ençà, Soler (amb Joan Bladé) va deci­dir posar fi a una etapa de vuit anys en funció de la der­rota en la final de lliga. Va resol­dre en funció del resul­tat, que és la manera més infal·lible perquè tot surti mala­ment. Sense pre­pa­ració, sense haver estu­diat el ter­reny i subes­ti­mant-lo, amb la irre­flexió i la impro­vi­sació com a únics fils con­duc­tors, va donar plens poders a De la Fuente –què va fer la tem­po­rada pas­sada el mànager gene­ral durant els vuit mesos que va estar al club amb el càrrec de direc­tor espor­tiu del pri­mer equip? Va enlai­rar De la Fuente i apro­fi­tant que pas­sava per allà una gene­ració de júniors gua­nya­dora va inven­tar-se un dis­curs irre­a­lit­za­ble per sor­tir del pas i que­dar bé –obrim parèntesi: molt bonic això de dei­xar els vai­lets des­em­pa­rats a les inclemències de la LEB Or sense un grup de vete­rans conei­xe­dors de la cate­go­ria al seu vol­tant. Molt bonic.

“És un nou pro­jecte i cal temps”, deia diven­dres De la Fuente. Els nous pro­jec­tes neces­si­ten temps per pen­sar-los (i repen­sar-los) i per després dis­se­nyar-los, però no neces­si­ten temps per exe­cu­tar-los. Els nous pro­jec­tes, quan estan fets amb el cap i no amb els peus, fun­ci­o­nen des del pri­mer salt ini­cial.