El Betis va tornar a evidenciar que el Barcelona s'encalla en una assignatura en què es donava per fet que tenia matrícula d'honor cum laude: la sortida de la pilota. Una pressió alta ben executada pels rivals converteix el que hauria de ser una edificació sòlida en un envà de canyes. Sí, és cert, diumenge al camp del conjunt sevillà no hi havia al mig del camp ni Xavi, ni Iniesta, ni Busquets, que eren, juntament amb Messi, el formigó d'aquella edificació que durant molt de temps va ser inexpugnable gràcies a la perfecta execució del joc de posició. Però, malgrat que tots sabem que Xavi, Iniesta i Busquets són uns autèntics fores de sèrie, també sabem que la seva millor època va associada a un dogmatisme tàctic, brillament plantejat i executat, que respectava un ordre, unes pautes, uns moviments i uns criteris. Més enllà dels arguments superficials que serveixen per elaborar cortines de fum, el focus l'hauríem de posar a preguntar-nos: podria haver estat molt superior el rendiment de l'equip, especialment dels migcampistes, diumenge al migdia, si es mantingués en vigència aquella ortodòxia a què hem fet referència? Pot ser tot tan senzill d'explicar com dir que els jugadors no mantenen la ubicació que han de tenir al camp amb la disciplina que cal? Pels gestos i per l'actitud de Luis Enrique al Benito Villamarín amb alguns futbolistes, semblaria que així és.

La mateixa reflexió serveix per explicar les dificultats que va tenir l'equip blaugrana per superar un rival replegat que tenia el resultat favorable. En aquell moment vaig recuperar un vídeo de Thierry Henry, en què el davanter francès explica la clau de la magnificència tàctica del Barcelona de Guardiola en què va jugar ( https://www.youtube.com/watch?v=rVh1VLQKHM8 ). El vídeo recull tres accions que acaben en gol. Un és del mateix Henry, l'altre d'Eto'o i el tercer de Pedro, en el 5-0 contra el Madrid. Sintetitzant, Henry ens mostra la importància que els jugadors mantinguin la seva posició assignada, obrint el camp al màxim per generar espais interiors per poder combinar. Aquesta disciplina es manté fins que la pilota, després de moure-la d'una banda a l'altra, arriba fins a quinze o deu metres de l'àrea rival. Llavors, Henry atura l'acció i explica: “Aquí és on comença la llibertat. Partint d'una posició alta i oberta, després tens llibertat per fer el que vulguis”, referint-se al fet que els atacants oberts a la banda es mouen buscant els espais a l'esquena de la defensa. Ortodòxia en el joc de posició en zona 1 i 2 que permet llibertat en zona 3.