Us imagineu la prèvia de l'Atlético de Madrid-Barça de dimecres al vestidor d'El Cholo Simeone? No és fàcil. Més enllà del joc col·lectiu (a debat perquè no arriba als mínims exigibles) tothom sap que Leo Messi decanta els partits per si sol, però també que la seva influència en el joc d'equip és immensa. Aturar-lo és clau. Però és clar, també cal que Neymar no intervingui, que quedi aïllat a la banda i perdi la dinàmica del joc que el fa tan perillós i el posa tan nerviós. Segur que el tècnic argentí i els seus futbolistes, en la preparació del matx, van fer servir l'argument de la provocació per mirar de treure'l de circulació. Trist per la banda local i mala peça al teler per als blaugrana. No només els rivals, sinó també els àrbitres, li han agafat la matrícula. I ves per on, ho van aconseguir. Neymar no jugarà la tornada per acumulació de tres targetes grogues (tres en quatre partits jugats!). En fi, aquesta és una altra història que avui no toca.

Però és que a més del 10 –sobretot– i de l'11, el Barça també té Suárez. L'uruguaià, sovint, queda fora de la fotografia, però no és estrany que Leo Messi l'hagi adoptat i el cuidi com si fos la seva tercera cama. El seu rendiment és senzillament brutal, pel que dona amb pilota (de moment, 106 gols i 60 assistències en 126 partits –dues temporades i mitja– de blaugrana), sinó també sense, oferint llum a la passada per a qualsevol company –especialment Messi, que és qui la toca més– i obrint forats perquè altres toquin la glòria.

Al Calderón, però, la va tocar ell. En el minut 6. Un gol espectacular que val la pena reviure: Suárez va rebre la pilota en camp propi i en un gest poc valorat va deixar córrer la pilota sense tocar-la per guanyar un segon d'absoluta necessitat en el futbol de primera divisió. Cara a cara amb Godín, va portar la pilota amb un petit toc cap el seu costat esquerre on l'altre central, Savic, només va tenir temps de veure com un tren passava pel seu costat a tot drap. Amb un segon toc, Suárez va driblar el central montenegrí amb una gloriosa autopassada i va aprofitar l'espai obert a l'esquena dels defenses per córrer, arribar a la frontal, fer un tercer toc per fugir de la pressió de Godín (que l'havia perseguit) i creuar la pilota amb l'exterior del peu dret davant la mitja sortida de Moyá. De no res, un gol. Un senyor gol. De crac. 0-1. La final, més a prop.

Luis Suárez va costar 81 milions d'euros i avui ningú se'n recorda. El Barça va ser transparent perquè el Liverpool, que cotitza a borsa, va donar les dades ben clares. No cal enganyar ningú ni donar-hi voltes fins al mareig. Segons el Barcelona, Neymar va costar menys diners que Paco Alcácer. I encara ho manté! En fi, jutjats, jutjats i més jutjats. I un president desaparegut. I un club condemnat. I encara, amb efectes col·laterals ben vius... I mentrestant, Suárez lluint sense soroll.

Una alegria per al barcelonisme. I un imant per a Messi. Ningú es pot imaginar la sort que ha tingut el Barça d'haver fitxat l'uruguaià!