Veus la primera part al Calderón i penses: amb el trident així, el PSG no em preocupa gens. Però després, en la segona, veus com perds el control i et preocupes. En qualsevol cas, la final de copa és a tocar després d'una victòria merescuda...

Merèixer o no merèixer, aquesta és la qüestió que els proposo avui. I com que els gols brutals de Suárez i de Messi em van treure el mal humor que encara arrossegava del Villamarín, els introduiré el tema amb un acudit: un parisenc (amb bigoti), un madrileny (engominat) i un barceloní (calb però eixerit) festegen la mateixa senyora. Una dona impressionant, de somni. El francès fracassa per massa estirat; el castellà, per massa fanfarró, i el català, que ho té tot a favor, es frena, es diu a si mateix: “És que no me la mereixo!”, i es retira frustrat...

Aquesta setmana hi he pensat sovint, en l'acudit del catalanet reprimit. Ho he fet cada vegada que he sentit o llegit que el Barça “no es mereixia” ni empatar contra el Betis i que els errors de l'àrbitre no havien d'amagar el mal joc, entès com “la causa principal” de la no-victòria. I com que no ens ho “mereixíem”, tampoc no havíem de caure en la temptació de queixar-nos... Massa vegades confonem prudència amb pusil·lanimitat.

Senyors, ja cansa l'ús del concepte merèixer aplicat al Barça. En futbol, mereix la victòria l'equip que, per mitjans lícits (i sense decisions arbitrals determinants que l'afavoreixin) és capaç de marcar més gols que el contrari. I ja està. Que el Barça sàpiga jugar com els àngels, no implica que, quan no està inspirat, no “mereixi” guanyar. Admetre això és ridícul.

L'anàlisi correcta dels fets de Sevilla hauria d'ordenar els factors a la inversa: l'actitud inadequada de l'equip, que es va traduir en un mal joc irritant, no pot amagar el fet determinant que l'àrbitre ens va robar un gol legal, en un moment crucial del partit la dinàmica del qual hauria canviat absolutament.

Imaginem que el protagonista de la història hagués estat el Madrid: el gol de l'empat no hauria estat invalidat i, en els últims minuts, posem que Cristiano (l'home que envia a “prendre pel cul” –textualment– els aficionats del Madrid i que insulta grollerament les seves mares (“fills de puta”, també els va dir, i ho va recollir Cuatro) hagués marcat el gol de la victòria. Què s'hauria venut? Que és un equip que mai no es rendeix, que sap guanyar partits que no “mereix” i bla, bla, bla...

Pesi a qui pesi, al Villamarín el Barça es mereixia guanyar perquè va fer dos gols i el Betis només un. I qui no es va merèixer ni empatar va ser l'impetuós equip andalús, que es va veure beneficiat per una decisió, injusta i decisiva, que va adulterar el resultat del partit. Objectivament, això és així. Tot i jugar molt malament i pràcticament regalar 70 dels 90 minuts, el Barça va saber guanyar, que és el que se li demana a un equip campió.

A propòsit, benvinguda sigui la tecnologia, però per apreciar si és gol quan la pilota ha traspassat la línia més de mig metre (en una jugada en la qual, a més a més, a Neymar li fan un penal de manual, que tampoc van voler veure) no els calia cap ull de falcó. Aquest no va ser el problema. Robar és el verb.

Dita la qual cosa, fem autocrítica. Per començar: a la banda dreta hi tenim una via d'aigua que fa pensar en l'estribord del Titanic: com és que no hem fitxat un lateral especialista en aquesta posició?...