Escàndol de màxims en l'handbol
Ara que està tan de moda parlar de col·legiats i de col·legues, de robatoris i d'intencions, em ve a la memòria una de les històries més surrealistes que s'han viscut mai en el món de l'esport. M'explico.
Un dels països de l'antiga Unió Soviètica acollia el partit de tornada d'una de les grans competicions europees d'handbol de fa uns quants anys. L'equip local, que havia de remuntar els set gols de diferència amb què havia perdut al partit d'anada disputat fora de casa, va guanyar de vuit i va aconseguir la proesa. Dos dies després, però, el setmanari alemany Der Spiegel explicava que la parella arbitral havia estat detinguda a l'aeroport amb 50.000 euros dins d'una bossa de plàstic que guardaven a l'equipatge. La Federació Europea d'Handbol va obrir una investigació per esbrinar què havia passat que va acabar amb els dos col·legiats renunciant a l'ofici poc temps després. Fins aquí els fets. La intrahistòria, és una altra.
S'explica que, un cop acabat el partit, el nostre home, entrenador i tòtem de l'handbol del país, va complir amb la seva paraula i va fer entrega dels diners acordats a la parella arbitral. En plena celebració d'un títol, els cost monetari era un tema menor. Els col·legiats, diuen, se'n van anar contents cap a l'hotel. Volaven l'endemà i van tenir temps de gaudir de la nit local a sou del club amfitrió.
L'endemà al matí, ja de camí cap a l'aeroport, el nostre protagonista va aixecar el telèfon. Va parlar amb la terminal de l'aeroport de torn i va avisar que arribarien, al cap d'una estona, dos senyors amb enormes quantitats de diners dins l'equipatge, en bosses de plàstic. Va donar ordres d'aturar-los i requisar els quartos. La quantitat confiscada se la repartirien entre els oficials i el nostre personatge. I així va ser. Acabava de guanyar un títol europeu per quatre duros.
Ara que tothom brama sobre arbitratges adulterats i persecucions, convindria no oblidar un parell de coses. La primera, que, afortunadament, estem molt millor que on érem. El món avança i l'esport, també ho fa. I la segona, i més important: benefici del dubte perenne, però sense oblidar mai que la realitat supera, sempre, la ficció.