Ara que està tan de moda par­lar de col·legi­ats i de col·legues, de roba­to­ris i d'inten­ci­ons, em ve a la memòria una de les històries més sur­re­a­lis­tes que s'han vis­cut mai en el món de l'esport. M'explico.

Un dels països de l'antiga Unió Soviètica aco­llia el par­tit de tor­nada d'una de les grans com­pe­ti­ci­ons euro­pees d'hand­bol de fa uns quants anys. L'equip local, que havia de remun­tar els set gols de diferència amb què havia per­dut al par­tit d'anada dis­pu­tat fora de casa, va gua­nyar de vuit i va acon­se­guir la pro­esa. Dos dies després, però, el set­ma­nari ale­many Der Spi­e­gel expli­cava que la pare­lla arbi­tral havia estat detin­guda a l'aero­port amb 50.000 euros dins d'una bossa de plàstic que guar­da­ven a l'equi­patge. La Fede­ració Euro­pea d'Hand­bol va obrir una inves­ti­gació per esbri­nar què havia pas­sat que va aca­bar amb els dos col·legi­ats renun­ci­ant a l'ofici poc temps després. Fins aquí els fets. La intra­història, és una altra.

S'explica que, un cop aca­bat el par­tit, el nos­tre home, entre­na­dor i tòtem de l'hand­bol del país, va com­plir amb la seva paraula i va fer entrega dels diners acor­dats a la pare­lla arbi­tral. En plena cele­bració d'un títol, els cost mone­tari era un tema menor. Els col·legi­ats, diuen, se'n van anar con­tents cap a l'hotel. Vola­ven l'endemà i van tenir temps de gau­dir de la nit local a sou del club amfi­trió.

L'endemà al matí, ja de camí cap a l'aero­port, el nos­tre pro­ta­go­nista va aixe­car el telèfon. Va par­lar amb la ter­mi­nal de l'aero­port de torn i va avi­sar que arri­ba­rien, al cap d'una estona, dos senyors amb enor­mes quan­ti­tats de diners dins l'equi­patge, en bos­ses de plàstic. Va donar ordres d'atu­rar-los i requi­sar els quar­tos. La quan­ti­tat con­fis­cada se la repar­ti­rien entre els ofi­ci­als i el nos­tre per­so­natge. I així va ser. Aca­bava de gua­nyar un títol euro­peu per qua­tre duros.

Ara que tot­hom brama sobre arbi­trat­ges adul­te­rats i per­se­cu­ci­ons, con­vin­dria no obli­dar un parell de coses. La pri­mera, que, afor­tu­na­da­ment, estem molt millor que on érem. El món avança i l'esport, també ho fa. I la segona, i més impor­tant: bene­fici del dubte perenne, però sense obli­dar mai que la rea­li­tat supera, sem­pre, la ficció.