La melodia Barça
En l'eliminatòria contra el PSG ens hi juguem la temporada. Dimarts, a París, tornarà a sonar la melodia de la Champions, que ens confirma que estem davant la competició (de format millorable) més prestigiosa del món i la més desitjada. No és una creació pròpia, sinó l'adaptació feta pel músic anglès Tony Britten de la peça barroca Zadok the Priest, dels Coronation Anthems de Händel. Quedem-nos, doncs, amb la idea de la melodia...
Imaginem que podem agafar qualsevol dels grans partits del Barça de Messi, el millor equip de la història del futbol (ja sigui el dirigit per Pep Guardiola –la versió original– o el dirigit per Luis Enrique –la versió evolucionada–), que tanquem els ulls i que sentim, només, el so de la pilota contactant amb les botes dels jugadors: el ritme és com el batec d'una melodia deliciosa. És el primer control, és un toc, són dos tocs combinats amb encadenaments sublims d'una energia culminant (Leo Messi)... i és la pilota lliscant damunt la gespa... És un conjunt de sons nítids, continuats, rítmics, precisos.
És una partitura, aquesta sí, original. És la melodia Barça, que ha elevat el futbol a una categoria superior. I que el tempo sigui un andante (que marca el temps amb la possessió llarga) o un allegro (que l'accelera amb un joc més vertical), no n'altera l'essència. Això, també hem de tenir-ho clar. El secret és aquesta melodia interna, i només els futbolistes dotats d'una qualitat especial i amb una personalitat de ferro són capaços d'interpretar-la correctament.
Em preocupa, lògicament, allò de l'altre dia. Era una semifinal, i a casa. No hi havia excuses. Des del primer minut, l'Atlético ens va provocar el col·lapse en la nostra línia de flotació: la sortida de la pilota. I ens va salvar una genialitat de Messi. Les rotacions són indispensables (i en sóc el primer defensor), però es perd la melodia. Què vull dir? Contra un rival de nivell Champions, tàcticament agressiu i capaç de pressionar a primera línia coordinadament, per sortir amb la pilota controlada des del darrere s'ha de tenir molta qualitat i molta personalitat, sobretot al mig del camp (per oferir-se i moure la pilota ràpid i amb precisió).
Qualitat
El descontrol dels partits és producte d'una suma de causes, però l'altre dia –que vam anar a remolc– penso que va ser, bàsicament, una qüestió qualitativa. Contra l'Atlético no vam jugar amb els millors. I això, en clau de Champions, em tranquil·litza. I tot i que l'entrada de Busquets i d'Iniesta –en un moment de tensió alta poc propici per reaparèixer després d'una lesió– va tenir uns efectes intranscendents, els minuts acumulats, més els que tinguin avui a Vitòria serveixen per agafar el to competitiu.
La del Parc dels Prínceps serà una batalla de les grans. A París s'ha de tornar a sentir la melodia Barça, la nostra. I per interpretar-la, els necessitem a ells: Busquets, Iniesta i Rakitic? (en el seu lloc, jo no em refio de ningú que no sigui el nostre extraordinari contrabaixista croat) són els tres intocables del mig del camp (per qualitat i personalitat). I si Messi està inspirat, tornarem amb un resultat favorable i la confiança totalment recuperada.
Per cert, quan Messi ja no hi sigui, les Champions que hàgim estat capaços de guanyar amb el concurs del millor jugador de tots els temps ens donaran la mesura de fins a quin punt haurem sabut aprofitar aquest extraordinari cicle històric.
