Cara i creu
Ser l'ase dels cops, pagar els plats trencats, carregar el mort o tocar el rebre. Digueu-ne com vulgueu, però això és el que els passa a determinats futbolistes de gairebé tots els equips del món mundial amb una part dels seus mateixos aficionats.
Solen ser jugadors que, bé perquè no destaquen per les seves condicions tècniques o per una suposada baixa intensitat en el seu joc, com si no tinguessin esma –no confongueu mai amb actitud–, tendeixen a centrar les crítiques dels seguidors quan els resultats no acompanyen.
Se'ls penja aquesta etiqueta, merescuda o no, i difícilment se la poden treure del damunt. Ja poden rendir a un nivell notable diversos partits, que el dia que surt creu no hi ha memòria que valgui.
És com si necessitessin demostrar molt més que d'altres companys per tal d'obtenir una comparació relativament similar. Tant se val si són jugadors implicats amb el bon funcionament del grup i del vestidor. Normalment això no es té en compte. Hi ha aficionats que necessiten focalitzar el seu disgust en algú en concret, i ells són els exemples perfectes.
Alguna vegada fins i tot han arribat a experimentar aquest rebuig sense haver arribat a intervenir encara en cap acció del partit. N'hi ha hagut prou que fossin al terreny de joc o, fins i tot, a punt d'entrar-hi. I per acabar de reblar el clau, sovint aquests jugadors no són nouvinguts sinó que ja fa temporades que hi són.
Per contra, a l'altre extrem, hi ha jugadors que entre aquests mateixos seguidors aixequen uns sentiments completament antagònics. En aquest cas són jugadors que acostumen a ser més dotats tècnicament o més elèctrics i impetuosos en les seves accions. En tenen prou amb un parell de detalls, un bon driblatge, una sotana o llançar-se a terra de forma espectacular per evitar que una pilota surti a fora, per tenir una part de la graderia entregada. Deixant de banda si, en canvi, no compleixen amb altres tasques del joc més fosques i menys agraïdes, com per exemple fer ajudes defensives o contribuir més en el que en diríem el joc solidari d'un equip.
Són la cara de la moneda i normalment disposen de més oportunitats abans de ser xiulats quan les coses no rutllen. Sovint també són jugadors arribats aquella mateixa temporada i sobre els quals s'han dipositat moltes esperances.
És ben bé allò que, en aquests casos, l'efectisme entra més pels ulls que el pragmatisme, oblidant que les dues coses són perfectament compatibles en un esport com el futbol.
I que quedi clar que aquest fenomen no és generalitzat ni tampoc és nou d'ara. És més vell que l'anar a peu.