El gloriós exèrcit d'ombres
El partit de tornada contra el PSG s'ha d'afrontar com si fos l'últim. I parlo de restituir el nostre prestigi futbolístic que, avui dia, ha quedat molt tocat davant del món. Hem de firmar una actuació digna i a l'altura de la nostra grandesa, per demostrar a tothom que continuem sent el Barça. I s'ha d'omplir el Camp Nou a vessar i amb la nostra gent. Ser del Barça exigeix un compromís de fidelitat incondicional i il·limitat. I si, finalment, obra el miracle, jo aniré a Canaletes i després brindaré amb el millor cava del mercat, aquell que guardo per a quan aixequem la sisena Champions. La gesta ho mereixeria.
Dita la qual cosa: el que va passar a París em sembla inadmissible. A aquests nivells, que en un enfrontament entre dos equips d'un potencial superior, com el Barça i el PSG, es produeixi una diferència tan abismal en tots els registres del joc (físic, tàctic, individual, mental...) fins al punt de l'absurd, de proporcions similars a les d'un combat desigual entre un pes pesant i un pes ploma, no és acceptable. En aquest punt, tot i que els jugadors tenen la seva evident quota de responsabilitat (penso que el fet de sentir-se tan inferiors els va col·lapsar), al meu parer el primer responsable del descomunal despropòsit de París és el tècnic. Potser sóc injust, però és la meva opinió, escrita des del màxim respecte, reconeixement i agraïment envers Lucho.
En la prèvia de l'anada de les semifinals de la copa al Calderón, Luis Enrique va dir, textualment: “Si no faig rotacions no arribarem al 15 de febrer” (31-01-2017). L'ocasió no és propícia per recórrer a ironies i, encara menys, de sarcasmes, però després del desastre de París detecto que no són pocs els que gaudeixen fent l'autòpsia del cadàver. És el seu dret. Jo, francament, no m'ho estic passant bé escrivint aquesta nota. Com a màxim responsable tècnic, Luis Enrique tenia l'obligació de portar l'equip en les millors condicions físiques, anímiques i tàctiques per afrontar el compromís clau de la temporada. I no ho ha sabut fer (com sí que ho va saber fer en la seva primera temporada a la banqueta). Després, el camp dicta sentència i si Verratti, Rabiot, Draxler i companyia juguen millor i ens superen, ho acceptem i ho analitzem. Però una humiliació com la que ens va infligir el PSG, des del primer minut fins a l'últim, és inconcebible.
Epíleg
No recordo la ploma que ho signa: “Era una imatge extremadament colpidora la de contemplar aquells, en altres temps considerats els millors regiments del món, els més temuts, els més valents, els invencibles, convertits en un exèrcit d'ombres que vaga pel camp de batalla a la mercè de l'enemic”... Salvant totes les distàncies, la colpidora imatge dels nostres grans campions, orgull del barcelonisme, que honoren l'escut, com Busquets, Iniesta, Piqué... i amb Messi al capdavant, amb el cap cot i la mirada perduda deambulant pel Parc dels Prínceps va ser, per mi, l'epíleg trist a una obra meravellosa.
En unes circumstàncies molt distintes, el gloriós Barça de Pep Guardiola va tenir el seu epíleg el dia que el Chelsea ens va eliminar (increïblement) de la Champions (24-04-2012). Ara, el Barça gloriós de Luis Enrique ha tingut el seu a París. Però el Barça de Messi, que és el que ho engloba tot, continua. La renovació de Leo ha de ser el primer pas per a una reconstrucció molt complicada, en tots els sentits, que ens obligarà a prendre decisions importants.
