Qui ho havia de dir, xiulets al Camp Nou per als jugadors i divisió d'opinions sobre l'entrenador blaugrana que ja ens ha advertit a tots que ell no llegeix la premsa, no veu la tele ni escolta les emissores de ràdio. Vaja, que passa dels mitjans de comunicació diguin el que diguin. Ni guanyant ni perdent. Mai. És un bon costum que té de sempre. Malgrat tot, em temo que no ignora que té molta feina a fer. Cal que treballi l'equip i recordi alguns recursos tècnics i tàctics que han permès oferir un bon espectacle acompanyat de molts bons resultats. Això en els últims anys, també amb Luis Enrique a la banqueta, ha fet que el joc blaugrana sigui un referent per a molts. El cap de setmana el Barça s'enfronta amb l'Atlético de Madrid en la lliga, i en la lliga de campions toca refer-se i remuntar un resultat advers com mai contra el PSG a l'estadi. L'ensopegada a París fa mal. Molt mal a jugadors, tècnics i seguidors. Aquesta derrota reclama una millora urgent, encara que els mals probablement venen de lluny, tot i que alguns resultats han anat tapant una regularitat mediocre en el joc blaugrana. Alguns jugadors ja han manifestat per boca de tots que han de recuperar la imatge i el joc que han perdut. S'han de rebel·lar. Saben que han de resoldre la pressió al mig del camp. És un tema pendent i cada cop més estudiat pels rivals. Cal treballar solidàriament al terreny de joc per recuperar les sensacions i el joc. No poden badar. Ja se sap que, per exemple, si jugues al parxís i bades, alguna fitxa ha de tornar a començar. A Luis Enrique diu que li passa en les partides familiars. S'hi haurà de fixar una mica més i no permetre que li afecti l'ànim. Cal oblidar-ho aviat. I refer-se de les derrotes. També les del parxís.

Qui diu que ja no recorda la derrota de París és Messi. Ja va bé. El seu estat d'ànim s'encomana. Al camp i a la graderia. Fa dies que es parla de la seva renovació. Si continua al Barça no serà per qüestions econòmiques. De propostes externes, de ben segur que en tindrà. Econòmicament més potents. Fins i tot irrenunciables Qualsevol president boig i carregat de duros li podria fer una oferta enlluernadora. Esportivament, ja és un altre aspecte que cal considerar. Millor que a casa no estarà enlloc. Si pensem en arguments per quedar-se podria reclamar reforços: que li portin un Xavi. L'hauran de buscar. L'equip no té ara un jugador de les seves qualitats que faci la vida fàcil a Messi i li permeti un futbol per lluir i ser més pràctic. Sovint ha de marxar de l'àrea, baixar al mig del camp per tocar pilota i organitzar algun perill buscant l'esquena dels rivals. Fins que el rival li munta una tanca que no el deixa passar. I costa d'obrir. El parxís té cops amagats.