Citaré la Laura, perquè la recordo més de Joyce que de diaris esportius i, per tant, quedarà a mil i una lectures d'aquesta confessió preparada per massacrar sense compassió el meu provenir. Sí, ho heu endevinat, la Laura em va abandonar per un futur rutinari al·legant una vaga sensació d'incest com a conseqüència d'una passió morta a braços de la germanor. En definitiva, el resultat va ser una ansietat encoberta amb Trankimazins camuflats dins la coca de l'àvia i carquinyolis remullats amb til·la per poder somiar sense por de perdre de nou.

Tres mesos després aixecava el cap, i no només perquè la Núria insistia a indagar si era certa la llegenda urbana sobre el menhir descapotable, sinó perquè em vaig adonar que en obrir la boca el fang em deixava sense parla. Així doncs, el reconeixement de la pròpia derrota va ser el germen de la degustació de l'èxit posterior. Per això, quan reviso el darrer any del Barça, iniciat amb la mediocre tornada de la Champions al Calderón i una lliga guanyada amb l'orgull del soldat caigut, penso si realment s'han examinat buscant solucions a quelcom suficientment prominent per col·lapsar els mateixos que fa dos anys encarrilaven un triplet.

De tota manera, per no ser dramàtics, els socialistes saben millor que ningú que la frustració és seductora, i de la mateixa manera que el meu posat de gos apedregat va ser un reclam fructuós per a amigues sense ànim de lucre, els rostres restrets i els esbufecs de desaprovació del matí posterior al darrer tango europeu, poden ser una excusa audaç per iniciar una conversa banal sobre la necessitat de preocupar-se per l'essencial i que, alhora, serveixi de pretext per iniciar una història prou bonica per ser recordada en un diari esportiu la setmana després que el Barça va envellir de mala manera a París. I és que la Laura no ho sap, però allò nostre va començar el dia després d'una nit apocalíptica a Munic. La derrota ens va enamorar.