Al Madrigal no confio que ensopeguin. Dues vegades seria massa i el seu fons d'armari més efectiu, que són els àrbitres, no ho permetrà. Si el Madrid hagués visitat Mestalla quan li tocava, el famèlic València de Prandelli no hauria estat rival. I, ves per on, entre l'efecte Voro i que ells són més vulnerables del que volen aparentar, ens han donat un aire que necessitàvem. Dita la qual cosa...

Amb el noble propòsit d'aixecar-nos els ànims, abans del partit contra el Leganés, Josep Maria Bartomeu ens va dir: “Som a la final de la copa del Rei, que ningú se n'oblidi, eh! L'hem lluitada molt aquest mes de febrer.” En els set minuts i mig que va durar l'entrevista amb TV3, Bartomeu es va referir en diverses ocasions a la final de copa. Doncs bé president, amb tots els respectes, servidor canviaria amb plaer aquesta final per un bon resultat a París que ens deixés el camí franc cap als quarts de la final de Champions. Que és on hem de ser. Així de clar. Per al Barça, la copa només té valor si acompanya un títol gran.

L'endemà va parlar Gerard Piqué i, del que va dir, em quedo amb aquesta frase: “Si ens eliminen de la Champions, tampoc no passa res, ja n'hem guanyat moltes.” Home, Gerard! Quedar fora en els vuitens és un cop impaïble. Per tant, sí que passa, i molt. Però vull interpretar el seu missatge de resignació en dos sentits. D'una banda, Piqué té raó quan es refereix a les Champions i, per extensió (afegeixo jo), a tots els títols que ha guanyat aquest Barça gloriós en l'última dècada. És un registre sense precedents en tota la història del futbol i convé tenir-lo present en moments de crisi, per evitar caure en anàlisis incendiàries i apocalíptiques.

En l'altre sentit, el “ja n'hem guanyat moltes” és significatiu: Piqué, Busquets, Iniesta, Leo Messi... van ser capaços de guanyar-ho tot (amb el primer triplet inclòs), després van passar a no guanyar res (la temporada del Tata) i, quan molts (molts i molts) ja els jubilaven, van tornar a ser capaços de guanyar-ho tot (amb el segon triplet inclòs). Increïble. Aquesta capacitat competitiva voraç els fa irrepetibles, però ha comportat una inevitable erosió física i mental. És lògic.

Dimarts veia l'espectacular victòria del City contra el Mònaco i em fixava en les cares de De Bruyne, Sané, Sterling... Són joves, sobradament preparats, no han guanyat res i els delata una fam de victòria verge. Doncs, sincerament, trobo a faltar aquesta mirada il·luminada, de voler menjar-se el món, en els nostres jugadors joves i nous de la plantilla. Per jugar al Barça s'ha de ser especial, s'ha de tenir una qualitat i una personalitat altíssimes. Teòricament, el plus dels joves i dels nous hauria de compensar el desgast dels més veterans. Teòricament, ells haurien de ser els titulars del futur... Efectivament, un senyor problema.