Veient el conjunt dels arbitratges europeus, hom arriba a la conclusió que els àrbitres espanyols, com diu l'amic Antoni Virgili, no són pas dels més dolents, ans el contrari, excepcions concretes a banda. Aleshores per què els critiquem tant? Perquè intimidats pel poder massa sovint actuen obviant el que veuen.

Vaja, com la justícia a l'espanyola, que sembla una tómbola de fira on sempre toca als mateixos la bola de la sort. Sempre impunes els que toquen poder de l'Espanya arcaica de la llegenda negra, ben merescuda. És tan escandalós el que han dictaminat darrerament, que amb una generació no podran recuperar el prestigi del que han llançat al femer.

Els àrbitres espanyols estan bé físicament, saben a fons el reglament, ajusten els fora de joc i el joc físic, controlen les queixes i els intents d'enganyar-los dels jugadors simulant faltes de tota mena i lesions inexistents, però a l'hora de la veritat, quan toca jutjar l'equip del règim, s'arronsen. Tenen por del poder del caudillo del futbol, dels seus diners, de la premsa de la caverna, de les represàlies sota mà. Igual que les resolucions d'una justícia de sucre dolç i mel per a Urdangarin, Diego Torres, la infanta, i ahir per als responsables dels 31 assassinats d'estat en el cas GAL i tantes injustícies més. Res estrany si veiem la ideologia de massa jutges.

Seria bo aclarir per als que no entenem de bàsquet com no es veu un camp enrere havent-hi càmeres que ho demostren. Un robatori a favor del Real Madrid contra l'Andorra –país independent que pot triar jugar a França si li fan trampes–. En la presumpta democràcia espanyola, hi ha règim com ahir, el que determinen els partits polítics no defensors dels drets humans universals. És a dir, el PP, C'S i d'un partit altrament socialista, el PSOE. Si ho veiessin els vells lluitadors socialistes agafarien la gestora del PSOE, Iceta i companyia i els expulsarien del partit a cops d'honestedat, ètica i principis socials.