L'altre llegat de Samaranch
A Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI) del 1980 al 2001, li agradava molt parlar del llegat que els Jocs Olímpics deixaven. A la ciutat, sobretot, i també al sistema esportiu del país. Que els beneficis dels Jocs Olímpics anaven més enllà dels setze dies de competició, vaja. Samaranch –principal artífex que la seva ciutat, Barcelona, capital de la seva província, Barcelona, capital de la seva regió, Catalunya i no capital del seu país, Espanya, fos la seu dels Jocs Olímpics del 1992– va estar sempre molt orgullós dels beneficis que aquells Jocs i tot el que els va envoltar va aportar a Barcelona i a l'estructura esportiva espanyola, que encara es manté en bona part. El llegat, en definitiva.
Durant aquest 1992, en què recordarem el 25è aniversari dels Jocs de Barcelona, segur que es parlarà molt del llegat dels Jocs de Barcelona, en particular, i del llegat de Samaranch, en general, a l'olimpisme i a l'esport mundial. Un llegat amb moltes coses positives, moltes, però també amb algunes de negatives. És clar que el fet que les coses siguin bones o dolentes depèn molt del punt de vista des del qual ens ho mirem.
Aquests dies hem vist com la Federació Internacional de Raquetes de Neu (WSSF) ha exclòs els atletes catalans del mundial, tot i que tenia reconeguda la federació catalana pertinent, la FEEC, en aquest cas. Diu la WSSF que els catalans només podem competir com a espanyols i posa com a excusa que volen ser esport olímpic i que el COI només accepta els esports que només tenen països reconeguts per l'ONU. La FEEC i els catalans, doncs, sobren.
I que té a veure tot això amb el llegat de Joan Antoni Samaranch, es pot preguntar ara algú no gaire versat en la política esportiva internacional dels últims trenta anys? Doncs que l'any 1996, després d'haver-ho estudiat ja el 1992, el COI, presidit per Samaranch, va canviar el seu concepte de país esportiu i des de llavors, només accepta com a membres comitès de països reconeguts per la comunitat internacional. I la majoria –no totes– de les federacions internacionals, per estar a bones amb el COI, han anat canviant les seves normes d'admissió en el mateix sentit. La porta tancada de la WSSF aquest 2017, i d'altres anteriorment, té el seu origen en aquella decisió del COI del 1996. I si tothom està d'acord que tot el que va fer el COI durant el mandat de Samaranch, i gràcies a ell, va ser bo –encara que moltes coses que estan passant en els últims anys ho desmenteixin, tot i que això ja és una altra història– aquell canvi normatiu, que ara afecta Catalunya, també és culpa seva. I és dolent per al que ell considerava la seva regió, Catalunya, i bo per al seu país, Espanya.