“Em nego a competir com a espanyola”, va dir Laia Andreu després que la Federació Internacional de Raquetes de Neu impedís als esportistes de la FEEC prendre part en el campionat del món si no ho feien com a representants espanyols, un despropòsit que té a veure amb pressions i estratègies polítiques més que no pas amb la naturalesa esportiva més palmària: la FEEC és fundadora de l'ens internacional i de federació espanyola ni tan sols n'hi ha. Anotin-se bé l'episodi aquells que només veuen barreja de política i esport quan la palla és a l'ull aliè.

La frase de la set cops campiona d'Europa és una bafarada d'aire fresc que convida a desitjar que n'hi hagi més com ella, però també fa que ens preguntem com és que la seva és encara una excepció heroica. Malgrat que l'intent d'emancipació de l'esport català va ser l'avançada del procés cap a la independència, i que d'allà en vam aprendre que no tindrem seleccions fins que Catalunya no sigui un estat, el paper de l'esport a l'hora de la veritat ha estat més aviat galdós, d'una tebiesa que tampoc li hem retret. Rere els axiomes que l'esportista només vol competir, que la vida a l'elit és curta i que si no tenim seleccions catalanes ves que han de fer si no anar amb les espanyoles, hem descuidat la mirada de les escales de valors personals, gens irrellevants en l'estat actual de situació.

Res objectable al fet que un esportista català que se sent espanyol competeixi per Espanya, però quan qui ha de fer-ho és algú que, superant el submís nivell del muts i a la gàbia, ha deixat clar que no se sent espanyol, entrem en una qüestió d'escala de valors: què posa per sobre, el seu sentiment nacional o la seva vocació per competir? L'elecció és lliure i personal, i fins ara ha derivat en dos camins, un que va atapeït i un altre gairebé intransitat. La renúncia de l'equip català de raquetes de neu fa que avui sigui una mica menys erm el segon camí. Que no porta a cap mundial. Va més lluny.