El partit perfecte
Abans d'anunciar-nos el seu esperat adeu, Luis Enrique havia substituït Suárez en el descans del partit contra l'Sporting i, 15 minuts després de la represa, va retirar Messi. Curiós. Aquests són els canvis lògics que servidor esperava al camp de l'Alavés. Aquell dia, en vigílies del transcendental duel a París (que ho ha precipitat tot) Lucho va mantenir el trident els 90 minuts... En fi, ja parlarem de substituts i de les decisions futbolístiques profundes que s'han de prendre.
Perquè, ara, el que el cos em demana, inexcusablement, és tocar a generala: dimecres, el Camp Nou ha de ser ple a vessar de la nostra gent. Em resisteixo a creure que podem ser exclosos miserablement de la Champions de bon començament. Som el Barça i m'hi agafo. I també, i sobretot, m'agafo al factor Messi. El millor jugador de la història recorda amb amargor l'eliminatòria contra l'Atlético de l'any passat: semblava absent. I també és conscient que, a París, tampoc va ser ell. Amb un Leo hipermotivat tot és possible i jo vull somiar en el seu i el meu partit perfecte:
Ter Stegen, amb Mascherano, Piqué i Umtiti formant al darrera. Rakiti? (tancant a la dreta) i Alba a les bandes, Busquets (n'espero la seva millor versió) i Iniesta al mig. Messi fent destrosses entre línies, Neymar desequilibrant a prop de l'àrea (que és on fa mal) i Suárez crivellant-los.
Ben aplicat, el flexible 3-4-3 ens ha de permetre atacar com el setè de cavalleria i tancar files com una legió romana en formació de defensa. Al darrere no es pot cometre ni una errada i –totes– les pilotes dividides, a tot el camp, han de ser nostres. Línies juntes, pressió, recuperació i no perdonar-ne ni una.
Veig el 4 a 0 amb què forçarem la pròrroga. Som imbatibles i els francesos, desconcertats, supliquen la retirada. Marquem el cinquè! El temple s'ensorra i les portes de la glòria se'ns obren de bat a bat... Miracles a Lourdes? Que no sigui perquè no ens hem atrevit a creure que és possible.
El poder de la injustícia
Ens explica la història, que Juli Cèsar es va divorciar de la seva tercera esposa, Pompeia Sila, acusant-la d'infidelitat (es veu que el patrici, Publi Clodi Pulcre, va voler seduir-la). Tot i l'absència de provés inculpatòries, l'emperador liquidà la qüestió tot pronunciant la cèlebre sentència: “L'esposa de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó semblar-ho”...
Quan els àrbitres espanyols (els qui ara ens ocupen) arbitren el Madrid, ni semblen honrats –els actes els delaten–, ni els importa semblar-ho. És per això, que aquells bufaxiulets van sortir del Madrigal amb les bosses d'obsequi de Can Padrós a la vista de tothom.
Ni J.M. Bartomeu ens recorda Juli Cèsar, ni tampoc té el seu poder per passar comptes de manera expeditiva. Però les proves són inculpatòries. El Madrid és el poder i els àrbitres el temen, mentre que al Barça el roben i s'hi creixen. I nosaltres, callem.
Una última reflexió: quan algú ens diu que si el nostre jugador no hagués fallat aquell gol o que si l'equip hagués jugat millor que el rival, no ens recordaríem dels errors dels àrbitres, fa trampa. Perquè són registres distints: l'errada dels futbolistes són situacions pròpies del joc, però una errada arbitral clamorosa o una manera d'arbitrar tendenciosa (permissiva amb el joc dur, per exemple) són vulneracions del reglament. I això és adulterar. Els àrbitres tenen el poder, com Juli Cèsar, de ser injustos.
