Arriba l'hora de la veritat. Amb la lliga de nou recuperada, com a mínim ben encarada després de passar per moments certament complicats, i la copa a punt per aixecar-la –no es preveu cap altre escenari–, torna la lliga de campions en la pitjor de les situacions possibles. El 4-0 de París fa que el partit de demà passat se situï en el territori dels miracles. Això sí, per no deixar-ho tot a les mans de Sant Judes Tadeu, el patró dels impossibles, ni tampoc en les de Sant Leo Messi, el més invocat pel barcelonisme des de fa massa temps, Luis Enrique ja fa dies que dona voltes a la manera de fer realitat la remuntada. I ves per on, la fórmula per intentar consumar-la és ben coneguda per tots...

Després de la derrota contra el PSG i del desastre al Camp Nou amb el Leganés, l'entrenador del Barcelona ha fet un pas enrere per mirar de fer-ne dos endavant. La reflexió futbolística de Luis Enrique és especialment interessant en aquest moment històric, just quan ha decidit prendre la decisió més difícil i marxar del club a final de temporada. L'asturià, vertiginós en la seva manera de viure i també d'entendre el futbol, ha decidit frenar en comptes d'esprintar. Un punt de pausa en el partit més excitant. Les paradoxes de la vida... que no ho són tant.

Haver comptat amb el trident és, segur, un gran honor per a Luis Enrique. Un dels seus grans mèrits és haver-los fet funcionar tots tres junts sense que la gelosia els destruís, a ells i a l'equip. Tot el contrari. Han donat grans moments de futbol i d'èxit a l'entitat i un gran plaer a tots els aficionats al futbol. És lògic, per tant, que el seu talent hagi condicionat els plantejaments de l'entrenador, el futbol de l'equip i l'evolució del mètode blaugrana. I com passa sempre en aquests casos, els moments de forma i la feina a la pissarra dels entrenadors rivals acaben trobant respostes i despullant el pla. Per molt bons que siguin Messi –a un altre nivell–, Neymar i Suárez, el futbol d'elit exigeix moltes altres coses que només la inspiració de tres estrelles. I aquestes altres coses han desaparegut de l'imaginari culer, han facilitat la feina dels rivals i han permès un partit tan decebedor com el de París. La suma de petits detalls i algunes coincidències que han fet encendre el llum vermell d'alarma i que han provocat un necessari reset en la màquina que controla els processos futbolístics de l'equip.

Aquest toc d'atenció, visualitzat bé per gent gens dubtosa com Sergio i Iniesta, va fer obrir els ulls al seu entrenador. Primer va perdre els papers barallant-se amb el periodisme i després, en la intimitat de la seva reflexió, quan va escoltar i interpretar les paraules dels seus dos millors especialistes tàctics, el Sr. Busquets i Don Andrés, Luis Enrique va trobar en els orígens el camí per intentar el miracle. Contra l'Atlético de Madrid, l'Sporting i el Celta va tornar a omplir de jugadors el mig del camp per recuperar el control dels partits a còpia de tenir la pilota i de jugar en camp contrari, amb les línies juntes, amb superioritat d'efectius sempre gràcies a la figura imperial de Messi, ara tan a prop dels migcampistes com dels davanters, i també perquè amb aquest escenari recuperar la pilota postpèrdua requereix uns esforços mínims amb curses de cinc metres. Una vegada més, les individualitats al servei de la col·lectivitat, i no al revés. El resultat, excel·lent. El rendiment, de menys a més, ha estat bo. Contra el Celta, especialment. Veurem si n'hi ha prou per eliminar el PSG d'Unai Emery. Però si no que ningú dubti que el soci i seguidor barcelonista patirà l'eliminació, però viurà amb l'orgull de pertànyer a una idea exclusiva que l'ha permès sentir-se únic i privilegiat durant dues dècades i mitja i que ha convertit el club del seu cor en la referència mundial de la pilota, per títols i per estètica. I com no podia ser d'una altra manera, el retorn als orígens es portarà a terme amb un mig del camp de la casa (Sergio, Iniesta, Sergi Roberto i Messi, més probablement Rafinha, des del fals extrem dret) més Piqué i Alba en defensa. Set d'onze.

Esperarem a dimecres. Amb miracle o sense. Amb el futbol acadèmic i purista de Cruyff i Guardiola o el dels matisos de Rijkaard i Luis Enrique. Però, sense dubte, el del Barça.