Va ser una demostració de futbol de “trinxera”: un futbol de lluitar per cada pilota i de fer el que cal i el que exigeix una situació límit com la que havíem d'afrontar. Neymar va agafar la bandera i ja som als quarts de final, que és on hem de ser...

Des del miracle del 8 de març, “fer un Barça” ja és sinònim d'atrevir-se a creure que no hi ha reptes impossibles. Però la principal ensenyança del “partit increïble” és que, aquest Barça, amb el to físic i mental adequat, continua sent capaç de sotmetre qualsevol rival. I això, independentment del que va succeir a partir del minut 87 fins al 95 –que s'escapa de l'anàlisi racional–, no ho hauríem d'oblidar.

Quan Cavani va marcar el gol del PSG, “els jugadors del Barça em van dir que tot s'havia acabat”, va declarar Verratti. I ell, s'ho va creure... I jo, que era a la tribuna i que, fins aquell moment, estava convençut que els francesos acabarien amb els genolls a terra, també. La frustració va ser enorme. Fins aquí hem arribat, vaig pensar. I tinc la sensació que els nostres jugadors tampoc no creien que el miracle fos possible. Però en lloc de deixar caure els braços, tots ells van continuar guanyant gairebé totes les pilotes dividides. Igual com les havien guanyat, gairebé totes, des del primer minut. Va ser una demostració d'orgull exemplar. Això és casta de campions!, em vaig dir. I, admirat com estava, ja només esperava que no deixéssim de lluitar per cada pilota dividida com si fos la primera, fins al final del partit...

Després de l'històric desenllaç, el defensa francès Meunier, incrèdul i abatut, concloïa: “Una cosa així, només podia fer-la un equip com el Barça.” I té raó. Només el millor equip de tots els temps podia ser capaç de protagonitzar la remuntada mai vista en tota la història de la Champions. Va ser una victòria èpica i –sobretot– d'equip, simbolitzada en la seqüència culminant: amb el nostre porter (Ter Stegen) recuperant la pilota a camp contrari i provocant l'última falta, amb una de les nostres estrelles (Ney) fintant per fer la centrada amb l'orientació adequada i amb un dels nostres futbolistes del planter (Sergi Roberto) marcant el gol que ens obria les portes de la glòria.

En una de les informacions prèvies, L'Équipe considerava que el PSG ho tenia tot a favor per eliminar un equip, el Barça, que qualificava de “monument al futbol”. Durant l'última dècada, el món ha assistit a lliçons magistrals del Barça, amb un joc sublim que ha elevat el futbol a una categoria superior. Però des de dimecres, el món sap que aquest Barça irrepetible és capaç, també, de destrossar un rival potent a base de caràcter, d'actitud, d'esforç... i de fer que l'escut escupi foc.

Luis Enrique va encertar-la. Masche, Piqué i Umtiti eren tres però semblaven sis. Imperials. Busquets, Iniesta i Rakitic aniquilaven qualsevol resistència a la medul·lar. Intocables. Rafinha donava la talla, mentre que la “bunqueritzada” defensa francesa bloquejava Messi (amb dos tipus pendents de l'astre, permanentment), però no podia fer-ho amb un Neymar irreductible, ni impedir que Suárez fes de les seves. Això és el trident: no hi ha prou defenses per parar-los a tots tres.

El missatge és demolidor. I en el proper sorteig de la Champions, quan la mà “innocent” de torn remeni les boles, els representants dels altres clubs s'eixugaran la suor freda i resaran perquè la seva no s'aparelli amb la nostra.