La remuntada contra el PSG té un context molt concret i el joc i el resultat de diumenge a Riazor ho va deixar ben clar. El que va passar dimecres passat al Camp Nou és com un parèntesi dins la temporada, s'ha d'analitzar com un microclima. Té unes peculiaritats que no són extrapolables en l'espai i en el temps. Qui va tenir temptatives de fer-ho, ja s'ha adonat que el recorregut ha estat de no més d'un centenar d'hores. Reconèixer aquesta realitat, però, no suposa necessàriament combregar amb qui assenyala que el 6-1 va ser una excepció per a un equip que ha perdut l'estil, que no té una identitat tàctica, que no és fidel a un model de joc. Senzillament és reconèixer que l'excepcionalitat del repte que es presentava requeria unes prestacions molt singulars, alhora que mesurava els nivells d'alguns trets que són clau perquè un col·lectiu superi situacions límit.

Per exemple, el Barcelona va demostrar que està capacitat per metabolitzar i gestionar satisfactòriament un estat de sobreexitació ambiental de manera puntual (un partit o una fase del partit). És una excel·lent notícia per al que queda de lliga de campions, perquè li atorga molta confiança per afrontar les eliminatòries. El dubte es genera quan passem de les exigències d'una esprintada a les d'una cursa de fons, com és la lliga espanyola.

Si anem una altra vegada a l'oracle, o sigui a Piqué, ens hem d'aturar amb la frase que va pronunciar a la gespa al final del partit contra el PSG, dirigint-se a Rakitic i Alcácer: “Aquesta és la més grossa que hem fet mai.” Expressava la perplexitat que genera aconseguir una proesa, però també pot fer pensar que perquè l'equip tregui totes les virtuts, la convicció, la determinació i la fe que es van veure farà falta que els reptes siguin cada vegada més colossals. El que queda de la lliga ens traurà de dubtes. Però, seguint la reflexió de Piqué, encara n'hi ha de grosses (potser no tan bèsties com remuntar un 4-0 en una eliminatòria de la copa d'Europa, però sí amb més pòsit) com, per exemple, tornar a guanyar un altre triplet per poder acumular-ne tres en menys d'una dècada. Un objectiu que necessitarà que els integrants de la plantilla barcelonista converteixin –en la proposta de joc i, especialment, en la capacitat de concentració i la fortalesa mental– el microclima que es va viure dimecres passat no en una excepció, sinó en la regla. El Barça disposa de tots els ingredients perquè la remuntada històrica es converteixi en la clau de volta –que no sigui només l'èxit puntual, que no quedi només en la gesta aïllada– d'una temporada triomfal en el comiat de Luis Enrique.