Em van caure a terra fa uns dies quan vaig veure que un espor­tista com Josef Ajram donava corda a través de Twit­ter a aquesta ini­ci­a­tiva d'acom­ple­xats que con­sis­teix a dema­nar a la UEFA que repe­teixi el par­tit Barça-PSG. Un espor­tista com ell –que sem­pre pre­dica l'esforç fins a tro­bar els límits, la lluita i la constància–, ati­ant la ban­dera d'una turba d'acom­ple­xats que pretén can­viar la història després d'una rabi­eta de nens mal edu­cats i con­sen­tits. Una gran decepció, la d'aquest per­so­natge.

Que aixe­qui la mà qui n'esti­gui fins al cap­da­munt de tot el que ha gene­rat la remun­tada! Baixo la mà per escriure. Fins al cap­da­munt perquè ha sem­blat que el Barça no tenia història gua­nya­dora al dar­rere per la manera com s'ha cele­brat un molt bon resul­tat. Que si s'havia de com­plir una pro­mesa, que si mira com en soc, de culer, i com ploro en aquest vídeo que em vaig fer jo mateix o qui tenia al cos­tat, que si mira quins crits més sen­tits, que si guaita que... Fart. Encara més avor­rit, però, he aca­bat dels del cos­tat opo­sat, els acom­ple­xats que viuen com un tràngol la victòria del rival.

Aquest esti­mat esport del fut­bol està malalt, però en un grau per fer-s'ho mirar com abans millor. Aquí ja no es tracta de ser d'un equip o d'un altre, sinó de ser d'un equip i anar en con­tra de l'altre alhora. Si el Barça gua­nya es foca­litza només en els errors que ha comès, o que sem­bla que ha comès l'àrbi­tre a favor del club català (no en con­tra, és clar) i s'insis­teix un cop i un altre dia rere dia, amb totes les eines pos­si­bles, fins que un comença a tenir dub­tes de tota mena. Ja no val el tri­omf del propi equip; val el mateix denun­ciar la victòria del rival. Això val tant per a la llotja periodística del Real Madrid com per a la d'aquí. Passa, és clar, que la d'allà, quan treu els canons, i cada cop ho fa amb més assiduïtat, res­sona tot com un atac en què no hi ha treva fins al par­tit següent.

El que vam viure la set­mana pas­sada des del 6-1 fins a la der­rota 2-1 a Ria­zor ja no cal que ens faci refle­xi­o­nar ni que ens hagi de dur a repen­sar-nos la pro­fessió. No siguem tan inno­cents: això està podrit i l'acom­ple­xa­ment que viu l'afi­ci­o­nat del fut­bol i el peri­o­dista que no es treu la bufanda ni per dor­mir farà que aquest esport cada cop perdi més interès. Serà difícil anar a un par­tit o veure'l per la tele si després acom­ple­xats pseu­do­pe­ri­o­dis­tes, pseu­do­a­na­lis­tes i indi­vi­dus amb poca moral periodística ho revi­sen tot i diuen que els del teu equip són una colla de lla­dres, que l'àrbi­tre està com­prat i que hi ha una con­xorxa euro­pea perquè aquest i no altres equips gua­nyin un tro­feu.

En una altra època no sabria què dir, però en aquesta, en què el Barça té els diri­gents i exe­cu­tius que té, em resulta impos­si­ble accep­tar que puguin arti­cu­lar una estratègia per reu­nir sim­pa­ties, no només entre el col·lec­tiu arbi­tral, sinó entre l'ins­ti­tu­ci­o­nal, perquè l'equip de Luis Enri­que arribi a dis­po­sar d'una ajuda. Un cosa és l'afecció que pot des­per­tar l'escut i la seva història, i una altra el nul lobby que exer­ceix aquesta enti­tat des del 2010.

Pren­drem mal amb aquesta manera d'expli­car el fut­bol, de viure'l i de fer peri­o­disme. Aquesta passió que alguns ente­nen que neces­sita el fut­bol fa temps que s'ha con­ver­tit en ràbia, odi i acom­ple­xa­ment. A aquest pas, jo li veig més pro­ble­mes que ale­gries en un futur imme­diat.

Si no res­pec­tem els èxits dels rivals, si no aju­dem amb eines els que han d'exer­cir la justícia i si no tre­ba­llem més a les redac­ci­ons i menys a les llot­ges, tots aca­ba­rem pre­nent mal, inclòs el fut­bol.