Esport femení en el moment que toca
El Dia Internacional de la Dona Treballadora ha tornat a posar en primer pla, entre altres coses molt més importants que afecten les dones, el tractament de l'esport femení en els mitjans. Aquest diari, ha engegat una sèrie d'entrevistes –que anomenem Dones d'elit– a esportistes catalanes, que es faran durant tot l'any i amb què celebrarem el quinzè aniversari del diari. Unes entrevistes que fa la nostra companya Marta Cabré –l'única periodista que hi ha a la redacció d'aquest diari– i que també s'emeten per El Punt Avui Televisió. Aquest, però, és un fet extra. Pensat especialment per a l'ocasió i que, com tantes altres coses que s'han fet amb motiu del 8 de març, no són les que haurien de centrar el debat sobre com tractem els mitjans l'esport femení.
És evident que els mitjans no tractem l'esport femení igual que tractem el masculí. Només cal llegir cada dia els diaris en paper, mirar les televisions, escoltar les ràdios i navegar pels diaris digitals. No parlo de quotes, ni de proporcions, ni de res d'això. Parlo, simplement, de com es tracten les mateixes competicions quan els protagonistes són els homes o les dones. El cap de setmana passat en vam tenir dos bons exemples. De divendres a diumenge es va jugar a Lloret de Mar la copa de la Reina d'hoquei sobre patins, i dissabte, els partits de tornada de l'Eurolliga femenina de waterpolo. Feu un cop d'ull a com es van tractar aquests dos esdeveniments i arribareu a la conclusió que, a la majoria de mitjans, els hauria de caure la cara de vergonya. I dic “els” i no “ens” perquè considero que L'Esportiu va tractar com es mereixia que dos equips catalans es classifiquessin per a la final a quatre de la màxima competició europea femenina de waterpolo i que cinc equips catalans, de vuit participants, lluitessin per guanyar la copa d'hoquei sobre patins que es va emportar el Voltregà. Que a la copa femenina hi vam dedicar menys espai que a la masculina –una plana per dues–? Veritat. Ningú no és perfecte, però vam estar allà i vam informar cada dia del que passava, quan tocava. Que altres no els facin ni cas quan juguen i dies després agafin un parell de jugadores i les mostrin, com si fossin actrius o models en planes d'oci, estil, fashion o com n'hi vulguin dir, és una altra història. I no és la nostra.
A més, parlem de dos esports en què les noies –la immensa majoris d'elles catalanes i de clubs catalans–, acostumen a pujar als grans podis internacionals. Llavors sí que tenen espai en els mitjans. Fins i tot en les televisions espanyoles. Quan són de la roja ho mereixen tot. Quan són del Sabadell, el Mataró, el Voltregà, el Manlleu o el Palau, no.