S'estrena al Liceu un Rigoletto que fa bona pinta. Salvant totes les distàncies i agafant només la idea dels rols jeràrquics retratats en l'òpera de Verdi, va ser veure Ian Rush traient la boleta dels de Can Padrós i imaginar-me una conversa –via mòbil– entre el senyor Pérez i El BuBuitre: poder i submissió... L'amo, enfurismat: “Que tú con el inglés te apañas, ¿eh?. Que lo tenías todo controlado, ¿eh?.”... Des de Nyon, l'empleat respon: “Se lo dije claro, sale un equipo fácil y sacamos la bolita caliente, que la nuestra… El tipo es galés… mi acento… y lo entendió al revés… Pero la vuelta es en casa. Todo controlado, «Ser Superior»”... L'amo sentencia: “¡Controladísimo! Tú, a casa, vuelves andando.” Fi de la conversa. Ho vestim amb una partitura senzilla i ja tenim el duet per a una sarsueleta còmica: La bolita de Nyon.

I ara, seriosament. Som a cinc partits de guanyar la Champions, o a dos de perdre-la. En el minut 87:22 del partit increïble (quan Neymar va colpejar la falta directa) estàvem plorant la prematura eliminació, tot lamentant que, si a París (on vam arribar molt desgastats, físicament i mentalment), haguéssim jugat solament la meitat de bé i amb la meitat de la intensitat que al Camp Nou, la classificació seria indiscutiblement nostra (per cert, vam fer un partidàs en el qual vam aplicar gairebé a la perfecció els elements clau del nostre joc: línies juntes, anticipació, pressió, recuperació, anticipació, efectivitat... i amb l'estadística de les pilotes dividides –d'elaboració pròpia– d'un 28 a 3 a favor). Però 7 minuts i tres gols miraculosos després, estàvem plorant –literalment– d'una emoció enorme.

L'eliminatòria contra el PSG ens va deixar una màxima que hauríem de tenir gravada a foc: amb els nostres millors jugadors, frescos i en bona forma, aquest Barça encara està en condicions de guanyar qualsevol rival. La Juventus és un grandíssim conjunt, molt treballat, amb qualitat i talent en totes les línies, esperit guanyador i ànim de revenja. Dit això, estic convençut que, si fem les coses bé, passarem. El desenllaç depèn, sobretot, de nosaltres.

Fixeu-vos-hi: nou jugadors de l'onze titular que va guanyar la final de Berlín 2015 contra la Juve van començar el partit de la remuntada contra el PSG. Tots ells segueixen sent igual de bons que aleshores, o encara més, però són dos anys més grans i porten moltíssima tralla acumulada a les cames i al cervell. És a dir: si volem tenir possibilitats de guanyar aquesta Champions, hem d'administrar molt bé els descansos dels nostres primeres espases. Això implica que en la lliga, que també volem guanyar, les rotacions continuen sent imprescindibles. Amb el trident inclòs.