Refredat ja l'èxtasi propiciat per la mare de totes les remuntades, aturada la pressió del present de l'equip i la competició per l'interruptus premundialista, l'actualitat blaugrana bascula entre l'evocació del passat i l'especulació sobre el futur. La primera, motivada per la coincidència entre la mort d'Agustí Montal, el president que va portar Cruyff, és a dir, el que va plantar la llavor del cruyffisme, i l'aniversari de la mort del profeta del gol. La segona, perquè amb la primavera afloren com les al·lèrgies les especulacions sobre altes i baixes, i més si, com ara, ja se sap que el tècnic plega a fi de curs.

La defunció de Montal, tan qüestionat per tants en vida i obra, ha servit, as usual, per reivindicar-lo ara amb aquell grau d'unanimitat reservat en exclusiva als morts, abonats els crítics a allò que morta la cuca, mort el verí. Ara s'han recordat i remarcat els seus mèrits en un moment tan complex com el de la llarga agonia del franquisme. I ara, com quan va morir avui fa un any i un dia, s'ha tornat a insistir en el llegat infinit de Cruyff, i que sense el seu 3-4-3 no hi hauria hagut el 3-4-3 de la mare de totes les remuntades. Bé, sempre s'havia insistit en el llegat i el deute també infinit del club amb l'holandès volador, però fins fa un any i un dia a cada evocació elogiosa la succeïa una rèplica, amb la boca més o menys petita en funció del moment i el context, però inevitable. I ara la rèplica s'ha esmicolat.

La reavalució del passat s'enreda aquests dies en el relat del barcelonisme amb càlculs, vaticinis i hipòtesis sobre el futur. No parlo ara d'epígons del pitoniso Pito tractant de predir el campió de lliga a 10 jornades del final, sinó del ball de noms acumulats a les portes de sortida i, sobretot, d'entrada del Barça. Noms de jugadors apilats per a la subhasta, com més millor, perquè després, quan uns o altres donin la notícia que efectivament s'ha fitxat qualsevol d'ells, puguin penjar-se la medalleta del “tal com ja vam avançar”. Noms de tècnics, també. És el que té anunciar amb temps que escampes la boira, com Luis Enrique, en lloc de sortir en globus, com va fer Cruyff. Noms que brollen fidels a la seva cita anual amb l'astènia primaverals com si ja només comptés el futur, tot i que l'equip està encara immers en tres fronts. Futbolera llei de vida, què hi farem. Entre els noms, aquell Deulofeu a qui va posar la creu aquest Luis Enrique ara a la casella de sortida. Llei de vida, també: és quan uns marxen, que altres poden tornar.

Luis Enrique, vuit de deu títols i viu al març en copa, lliga i Champions, és el qüestionat aquí i ara, dia sí dia no. Amb retrets que sovint no esperen a exercir de rèplica a algun elogi, sinó que prenen la iniciativa. És clar que posats a fer especulacions primaverals, aquí en va una: arribarà el dia que la vindicació de l'asturià també serà unànime. Encara diria més: i la de Guardiola i tot! És clar que per a mi no hi ha pressa. Jo, agraït i vulcanià, els desitjo encara molts més títols, llarga vida i prosperitat.