Avui fa setze anys que l'Ajuntament de Barcelona va aprovar posar el nom de Lluís Companys a l'estadi olímpic, després de llargues controvèrsies no només amb els que encara ara voldrien substituir-lo pel de Samaranch, sinó també amb els que, sense qüestionar la memòria del president màrtir, deien que amb el títol d'estadi olímpic n'hi havia prou. Les dues línies d'oposició s'haurien confós si no fos que als defensors de la segona els avalava la tradició catalana de no batejar els espais esportius amb gaire res més que el nom que ja fa la cosa. El Camp Nou, el Miniestadi, el Palau Blaugrana, les Corts, el camp del carrer Indústria, Montilivi, el Nou Estadi, l'Olímpic de Badalona, de Granollers, de Reus, el Nou Congost, Barris Nord, l'Ateneu, les Comes, el Parc Olímpic del Segre... Hi ha excepcions, però sent un hàbit cultural el no vestir camps i pistes amb noms propis és remarcable que la decisió del Barça de posar el nom de Johan Cruyff al futur miniestadi d'una ciutat esportiva que alhora ja es diu Joan Gamper sigui d'unànime acceptació. Tampoc en aquest cas el matís seria un postulat anticruyffista, sinó el mer recordatori del que més s'estila a casa nostra. Passa, però, que després de tantes divisions al voltant de Cruyff, la pau és tan preuada que la voluntat de no alterar-la es barreja amb el risc de fer de la prudència un parany. El nom del nou mini serà memòria permanent de Cruyff, però quan ara fa un any parlàvem de preservar el seu llegat dèiem més que això. Dèiem vetllar per les línies mestres del model que ha canviat el curs de la història blaugrana. En concret, i de cara al futur, que l'Espai Barça no vagi en detriment de la prioritat esportiva, que no s'oblidi que l'excel·lència futbolística es va assolir quan la pilota corria més que els jugadors, i que el planter torni a fer els futbolistes que no caldria anar a buscar al mercat. Si del Miniestadi Johan Cruyff surten jugadors per al primer equip, el nom, ni que sigui propi, també farà la cosa.