Sense pressa
Ens els últimes dies, l'atletisme ens ha deixat tres marques enlluernadores i impactants pels propis registres i per la joventut dels que les han aconseguit. Joyciline Jepkosgei és una kenyana de 23 anys que s'ha convertit en la primera dona que trenca la barrera de l'hora i 5 minuts en la mitja marató (1h04:56, a Praga). Un nou rècord del món acompanyat de tres rècords més en el pas pels 10, 15 i 20 quilòmetres. El suec Armand Duplantis va batre el rècord mundial júnior de perxa i absolut del seu país amb un salt de 5,90 a Austin (Texas). Té 17 anys. Brianna Lyton és una nena jamaicana de 12 anys que acaba de córrer els 200 metres amb una marca de 23:46 en un campionat interescolar del seu país. Ha batut tots els rècords de la seva edat i es va quedar a poc més de dos segons de la plusmarca mundial femenina (21,34 de Florence Griffith a Seül 1988). Amb el pas del temps podrem comprovar si som davant de tres prodigis, tres atletes que ja són en l'aparador tot i la seva joventut. En l'esport, però, el procés de maduració sovint s'altera i la precocitat en l'èxit pot resultar una sobreexigència psicològica, una expectativa de futur que acaba pesant com una llosa. Les etapes de formació requereixen ser consumides, cremades en temps i forma quan toca. Saltar-se-les just quan hi ha canvis corporals i emocionals situa l'esportista en un escenari d'excessiva pressió. Tenim molts exemples de futurs cracs frustrats, de “joguines trencades”. Amb 12 anys toca fer esport com a diversió i aprendre a entrenar-se. Amb 17, entrenar-se per entrenar-se. Amb 23 i en una modalitat de fons i resistència ja pots entrenar-te per competir. I encara falta un pas més, entrenar-se per guanyar. Sempre volem anar de pressa. Posar-hi pausa i madurar forma part del procés per arribar a l'alt rendiment. Segur que els tres atletes citats tenen qualitats i talent. Però amb això no n'hi ha prou. Una bona maduració proporciona caràcter i personalitat. En aquest cas, no tinguem pressa.
