El Barça, com la ‘Gioconda'
El rotatiu italià La Gazzetta dello Sport començava l'anàlisi del rival de la Juventus als quarts de final de la Champions amb aquesta sentència: “El Barça és com la Gioconda, que no necessita cap presentació.” Justament, la primera part firmada contra el Sevilla (pressió, combinació, desequilibri, efectivitat i virtuositat en grau superior) és una targeta de visita imponent per presentar-nos a Torí. A propòsit, després del nostre partit, vaig veure el del Chelsea de Conte –un tècnic que m'agrada molt– contra el City de Pep –un dels nostres i un tècnic que m'encanta–, és a dir, el líder i el tercer de la Premier respectivament. I mentre m'avorria i mig clapava amb aquell espectacle tan pobre, pensava en les paraules de Ben Arfa, el davanter del PSG, a France Football: “Tenim la sort de tenir el Barça, sense aquest equip el futbol s'hauria acabat, s'hauria mort.” Mires, compares i t'adones que, nosaltres, juguem a una altra cosa.
No em cansaré de repetir-ho: al nostre nivell i amb els titulars en plenitud som els millors. I algun dia haurem de parlar de la sofisticació que implica el nostre sistema evolucionat. Darrere del “simplisme” aparent que tot es redueix a robar la pilota i passar-la als tres del davant, hi ha un pla tàctic molt exigent. Futbol d'altíssima escola. És lògic que no tothom ho sàpiga apreciar, igual com hi ha gent que va al Louvre i que, davant la mirada intrigant d'aquella dona, sorgida del pinzell de Leonardo da Vinci, pensa que tampoc n'hi ha per a tant i no entén com aquella petita pintura (77 x 53 cm) pot ser considerada una obra mestra...
La de Torí serà una gran batalla. Duríssima. Contra un rival potent, amb una autoestima pels núvols, treballat tàcticament i amb talent en totes les línies. I a nosaltres ens faltarà Sergi Busquets, una peça clau –insubstituïble en partits d'alt voltatge–, la baixa del qual ens ho trastorna tot. Àlex Delmàs, de Barça TV i el meu analista de capçalera, em diu que ell sortiria amb el 3-4-3 i amb Sergi Roberto de mig centre...
En canvi jo (modestament) hi voldria Masche (que està immens). El Jefecito ens aportaria múscul, a una medul·lar completada amb Iniesta i Rakitic. Pel que fa al dibuix, una opció és la del 4-3-3 clàssic, amb Piqué i Umtiti de centrals, i Sergi Roberto i Alba als laterals. O, també, es pot posar Mathieu al lateral esquerre. Així (si fos el cas), del 4-3-3 passaríem al 3-4-3 tot avançant Sergi Roberto al mig del camp, i tancant al darrere amb els tres centrals. Si no fos pels lapsus imprevisibles de Jérémy –que, tractant-se d'un defensa, em fan dubtar–, aquesta seria l'alternativa que més em convenceria...
La lliga: és avui...
Però abans, avui, toca la lliga. Un torneig adulterat per les decisions arbitrals i en el qual també –cal dir-ho tot– hem fallat més del compte. Francament, amb el calendari a la mà, les nostres possibilitats de recuperar la iniciativa depenen del que pugui fer l'Atlético a Chamartín.
Els colchoneros tornen a mostrar l'esperit de “corsari” que els inculca Simeone i sortiran amb el ganivet entre les dents. Amb aquesta actitud, l'Atlético és un rival molt complicat i, a més, amb jugadors de qualitat per fer pupa. I, passi el que passi, després nosaltres hem de guanyar a Màlaga. Igual com va fer (bé) Zidane a Leganés, Lucho podria reservar també (no ho crec, però ho aplaudiria) algun pes pesant més (a banda dels sancionats Piqué i Rakiti?). I qui jugui, que doni la talla.