Els trilers i la mirada
Com pot un equip deixar-se guanyar per 12-0? Com pot ser que calgui i es pugui ser tan descarat? Com, que creguessin que no els enxamparien? I com pot ser, posats a preguntar, que els mateixos voltors que ja van saquejar el Jumilla deixant un rastre perfectament visible poguessin tornar a fer de les seves en un altre equip de segona B? I com, que la federació permetés jugar tota aquesta munió de futbolistes que havien pagat als voltors perquè els fitxessin i que després mai no van arribar a cobrar les nòmines promeses? Com, si els contractes no estaven formalitzats com toca, segons al·lega la mateixa federació ara per no assumir les nòmines dels jugadors enganyats?
Per respondre les últimes preguntes em remeto a aquella lliçó fonamental de The wire: que la tendència al nyap explica sovint millor el funcionament pervertit d'engranatges que mouen el món que no pas mil teories conspiratives. I pel que fa a les primeres, convé recordar que de trampes esportives vinculades a les apostes, n'hi ha hagut des que s'hi aposta , i també el retret d'Enric González a l'últim llibre de Gay Talese: “Quan un periodista assumeix com a acceptable, en nom de la versemblança o l'eficàcia del relat, una petita mentida, assumeix totes les mentides possibles.” Perquè es tracta d'un retret igualment aplicable als futbolistes de categories baixes que comencen apostant al nombre de serveis de córner , mentre els voltors, a cop d'impunitat, van embravint-se i assumint més riscos.
Hi ha un altre factor que també esperona els trilers, és clar: la ceguesa, la miopia, la mirada desviada de la resta. La primera, i més greu, la de les instàncies federatives i els que, tenint vistes privilegiades, van preferir mirar cap a una altra banda fins que l'heroi Cheikh Saad va assenyalar alt i clar. Però també la nostra. La dels espectadors i la del periodisme, hipnotitzats. Revisin directes i cròniques del 12-0. No trobaran aixecaments de cella, i sí una adjectivació sobreinflamada davant la magnitud de rècord del resultat.
No és retret, sinó constatació dels límits de la mirada, tan estrets sempre, i més en una determinada mirada periodística, la més directa i immediata, que és la que sovint certifica millor la distància entre mirar i veure. Només amb el pas dels dies hem entès de veritat les llàgrimes del derrotat, un dels suposats comprats, servides el dia dels fets com a epítom del dolor dels vençuts i quota humanista de la notícia més enllà de la fita esportiva. El drama és constatar que enfront de les trampes de trilers que són signe dels temps, el periodisme de la immediatesa, cada cop també més hegemònic i immediat, serveix d'entreteniment estèril i poca cosa més. Per anunciar abans que ningú que el PSG ha eliminat el Barça; que La la land ha guanyat l'Oscar; que la culpa de la lalalanada és de Warren Beatty, o que el Barça B ha fet història, quan era l'Eldenc el que la fabricava de manera descarada.