Titulars

No era tan difícil, només calia optar per la inversió con­ser­va­dora, la dels bene­fi­cis segurs. Poses en dansa els onze titu­lars i tot­hom com­prendrà la decisió, dins i fora del ves­ti­dor. Ho tro­ba­ran cohe­rent després de llargs mesos com­pro­vant en cada expe­ri­ment que la segona uni­tat, els suplents o el cèlebre fons d'armari, com el vul­guis ano­me­nar, no aporta res. Només resta per­so­na­li­tat i talent. Algú haurà de res­pon­sa­bi­lit­zar-se'n i assu­mir la cla­mo­rosa errada quan arribi el moment, però com que el fut­bol es con­juga en estricte pre­sent, et toca jugar-te-la el que queda de cam­pa­nya amb els fia­bles. Són pocs, sí. Cor­res el risc de cre­mar-los amb aquest calen­dari de bojos, també. Però és el que hi ha, adeu als expe­ri­ments i a creure que hi ha par­tits d'entre­temps, com si només t'interes­ses­sin les grans fes­tes i oca­si­ons. Es veu que aquesta suma de dos més dos que­dava diàfana per a tot el bar­ce­lo­nisme tret de Luis Enri­que. No li calia ni jus­ti­fi­car la gran mesura, cap altra que llençar les rota­ci­ons a les escom­bra­ries. Arri­bada l'hora de ser­rar les dents a la recerca dels pre­mis del curs, comp­tes amb tretze fut­bo­lis­tes i prou. I amb ells t'has de pre­sen­tar arreu perquè no hi ha com­petència per a una plaça a l'onze titu­lar. T'han ense­nyat la mateixa lliçó cons­tant­ment, quasi de manera exa­ge­rada, i no l'has vol­gut apren­dre. Doncs aquesta cara t'ha que­dat, per tos­sut. A sobre, a par­tir del deci­siu i pri­o­ri­tari, s'han con­ju­gat altres fac­tors per fer-te la punyeta.

Impos­si­ble sug­ge­rir que obli­dem les cau­ses exter­nes. Els Gil Man­zano sem­pre exis­ti­ran. Com apa­rei­xe­ran en escena excel·lents antídots ali­ens. El de Míchel amb el Màlaga, per exem­ple, mal­grat la ràbia que pugui cau­sar el per­so­natge al bar­ce­lo­nisme vis­ce­ral. Només calia recor­dar que, des de temps imme­mo­ri­als, si el Barça fun­ci­ona, acos­tuma a mini­mit­zar tota la nosa que habi­tu­al­ment l'envolta. No va ser el cas i prou que molesta, sí, amb la pre­caució d'evi­tar que els arbres externs arri­bin a tapar el bosc propi a base d'excu­ses de mal paga­dor. L'expulsió de Ney­mar, l'estu­pi­desa per­sis­tent amb els cor­dons de les seves botes, també cla­men al cel. Tant com l'ali­ne­ació de l'entre­na­dor, però recor­deu que estan a nòmina i algú els hau­ria de cor­re­gir. Per a aquells eter­na­ment pen­dents del Madrid, no deixa de resul­tar para­do­xal que als blancs els fun­ci­oni a la ban­queta tot el que als blau­grana els falla. Si Zidane es des­marqués de l'onze que li dema­nen des de la llotja, podria for­mar un con­junt millor, més en forma i com­pe­ti­tiu gràcies a Isco, Lucas o Nacho. Aquí, en canvi, hi ha un tècnic ces­sant que no ha vol­gut ren­dir-se a l'evidència. Després de pas­sar tres tem­po­ra­des som­ri­ent o pesarós gràcies al tri­dent que esti­rava del carro, ara no que­dava cap altre remei que cre­mar les naus amb els titu­lars, mal­grat el risc de reben­tar en el tram final. És clar que encara queda funció i pos­si­bi­li­tat de rees­criure el relat amb la col·labo­ració del Bayern i la Juven­tus. Però abans convé posar recte Ney­mar o qui sigui. Demà, quan torni la Cham­pi­ons, a ningú mínima­ment asse­nyat se li acu­dirà ali­near André Gomes, Denis Suárez o Mat­hieu, per esmen­tar tres cla­mo­ro­sos exem­ples. És el que hi ha i ho veu tot­hom. Tret d'un, el que marxa. Quan acabi el curs tocarà dema­nar res­pon­sa­bi­li­tats per una mala pla­ni­fi­cació arros­se­gada tot l'any. No cal que ens fem ara els sor­pre­sos.