No era tan difícil, només calia optar per la inversió conservadora, la dels beneficis segurs. Poses en dansa els onze titulars i tothom comprendrà la decisió, dins i fora del vestidor. Ho trobaran coherent després de llargs mesos comprovant en cada experiment que la segona unitat, els suplents o el cèlebre fons d'armari, com el vulguis anomenar, no aporta res. Només resta personalitat i talent. Algú haurà de responsabilitzar-se'n i assumir la clamorosa errada quan arribi el moment, però com que el futbol es conjuga en estricte present, et toca jugar-te-la el que queda de campanya amb els fiables. Són pocs, sí. Corres el risc de cremar-los amb aquest calendari de bojos, també. Però és el que hi ha, adeu als experiments i a creure que hi ha partits d'entretemps, com si només t'interessessin les grans festes i ocasions. Es veu que aquesta suma de dos més dos quedava diàfana per a tot el barcelonisme tret de Luis Enrique. No li calia ni justificar la gran mesura, cap altra que llençar les rotacions a les escombraries. Arribada l'hora de serrar les dents a la recerca dels premis del curs, comptes amb tretze futbolistes i prou. I amb ells t'has de presentar arreu perquè no hi ha competència per a una plaça a l'onze titular. T'han ensenyat la mateixa lliçó constantment, quasi de manera exagerada, i no l'has volgut aprendre. Doncs aquesta cara t'ha quedat, per tossut. A sobre, a partir del decisiu i prioritari, s'han conjugat altres factors per fer-te la punyeta.

Impossible suggerir que oblidem les causes externes. Els Gil Manzano sempre existiran. Com apareixeran en escena excel·lents antídots aliens. El de Míchel amb el Màlaga, per exemple, malgrat la ràbia que pugui causar el personatge al barcelonisme visceral. Només calia recordar que, des de temps immemorials, si el Barça funciona, acostuma a minimitzar tota la nosa que habitualment l'envolta. No va ser el cas i prou que molesta, sí, amb la precaució d'evitar que els arbres externs arribin a tapar el bosc propi a base d'excuses de mal pagador. L'expulsió de Neymar, l'estupidesa persistent amb els cordons de les seves botes, també clamen al cel. Tant com l'alineació de l'entrenador, però recordeu que estan a nòmina i algú els hauria de corregir. Per a aquells eternament pendents del Madrid, no deixa de resultar paradoxal que als blancs els funcioni a la banqueta tot el que als blaugrana els falla. Si Zidane es desmarqués de l'onze que li demanen des de la llotja, podria formar un conjunt millor, més en forma i competitiu gràcies a Isco, Lucas o Nacho. Aquí, en canvi, hi ha un tècnic cessant que no ha volgut rendir-se a l'evidència. Després de passar tres temporades somrient o pesarós gràcies al trident que estirava del carro, ara no quedava cap altre remei que cremar les naus amb els titulars, malgrat el risc de rebentar en el tram final. És clar que encara queda funció i possibilitat de reescriure el relat amb la col·laboració del Bayern i la Juventus. Però abans convé posar recte Neymar o qui sigui. Demà, quan torni la Champions, a ningú mínimament assenyat se li acudirà alinear André Gomes, Denis Suárez o Mathieu, per esmentar tres clamorosos exemples. És el que hi ha i ho veu tothom. Tret d'un, el que marxa. Quan acabi el curs tocarà demanar responsabilitats per una mala planificació arrossegada tot l'any. No cal que ens fem ara els sorpresos.