De cop i volta, en un partit en què no passava res d'important, Neymar es pren un moment per sortir del camp i canviar-se les botes. I no ha estat en una ocasió aïllada, ja ho ha fet dotzenes de vegades. Publicitat encoberta? Dissabte ho va tornar a fer, però aquest cop per lligar-se-les, i a tocar d'una pilota que estava a punt de ser llançada com a falta. Groga de manual. Minuts més tard, en un lloc del camp on no havia de passar res, a Neymar se li gira el cervell i fa una entrada inapropiada. Groga de manual. Groga + groga = vermella. En vista d'això, no hi ha pissarra ni res. Fa set dies, lloances a dojo, perquè calien. Avui ho deixarem aquí per no acabar denunciat.

No veig jo que el Madrid regali dos cops la mateixa lliga, i que en els partits que queden ho faci per tercer cop. No ho veig. Per tant, tot i desitjar una insospitada nova estimbada blanca, jo la dono per perduda quan falten set partits (als blancs, vuit). Han estat uns bons partits, alguns dels darrers que hem vist. La setmana passada, la primera part, sobretot. Sublim. Però envoltada aquesta petita illa d'esperança, hi ha l'oceà de la mediocritat. A Sevilla contra el Betis, dissabte a Màlaga i tants altres partits. N'hi ha tants, però alhora tantes ganes de connectar amb l'equip, que la il·lusió ha vençut la realitat.

La realitat ens condueix al que es va veure a La Rosaleda: hi ha un equip titular i un altre que, amb més de dos canvis, fa aigües per tot arreu.

Vivint el que ens va deixar el Barça de Tata, aquell esperit de mediocritat absolut, dinamitant oportunitats i títols. L'únic positiu d'aquell episodi de fa tres anys és que, malgrat les estimbades, sempre apareixia una nova oportunitat, i així fins al darrer partit, al Camp Nou, llençant una lliga. Per tant, encara es manté una mínima esperança que hi tornarà a haver una tercera oportunitat, però ja sense gaire convicció.

Ens podem aferrar a l'arbitratge, i venen ganes de fer-ho, però sobretot és inevitable posar-se les mans al cap per la falta d'actitud dels jugadors del Barça en les primeres grogues: que no sabien de quin peu calça aquest col·legiat i el nivell que té? De veritat les grogues de Jordi Alba i Neymar són de professionals que estan mínimament capacitats per jugar el partit de dissabte? Quina decepció, quina indolència i quina ràbia tot plegat.

Des de fa anys, amb lligues i Champions per avorrir, segueixen sent les tres darreres de Johan Cruyff les que més evidencien la importància de tenir un entrenador comme il faut a la banqueta per gestionar moments com aquest i acabar guanyador. Des de fa anys, o el Barça arriba al final del curs folgat i vencedor de tot, o no pesca res. I aquest curs, donades les mostres d'indolència com la de Màlaga, res fa pensar que s'arribarà a fer alguna cosa gran, al marge de la final de copa contra l'Alavés, casualment un equip de la part baixa que, com el Màlaga (dos cops aquest any) i el Deportivo, han passat la mà per la cara a l'equip de Luis Enrique.

Quina mandra que fa aquest Barça, perquè, tenint el potencial que té, i certa necessitat de fer alguna rotació per no engegar-ho tot a rodar, tot i que en anys anteriors es va arribar fins al final amb un onze poc agitat, el més normal és que amb el mínim canvi es desfaci.

Avui a Torí sortirà l'equip de gala sense el lesionat Busquets. Després dels fets de Granada, res em fa pensar que l'accident a París fa unes setmanes no es pugui repetir, amb l'agreujant que no veig la Juventus fent la toia com el PSG al Camp Nou.