La natació busca sistema
Finalment seran vuit els nedadors que formaran l'equip de les proves de piscina que la Federació Espanyola de Natació enviarà al mundial que es farà a Budapest aquest estiu. Seran vuit –quatre de catalans, tres noies i un noi–, tot i que només tres –dues de catalanes– van superar l'exigent sistema de selecció que la federació havia imposat i que s'havia de complir en el campionat estatal obert de primavera que es va fer dies enrere a Pontevedra.
La natació espanyola no és, ni de bon tros, com la dels Estats Units, Austràlia o la Gran Bretanya i no pot fer el sistema de selecció com fan ells: proves de selecció i els dos primers –amb el benentès que rebaixen la marca mínima que estableix la federació internacional– s'asseguren el bitllet. Que al mundial del 2015 la federació espanyola hi va enviar catorze nedadors i als Jocs del 2016, quinze, són bones proves que cal tenir un sistema propi de selecció.
I per al mundial 2017 es van inventar un nou sistema. Calia fer una marca mínima en les sèries del matí i una altra en les de la tarda, simulant la manera de fer dels grans campionats, en què si no rendeixes en les sèries i les semifinals, quedes fora. Un bon sistema si pretens assegurar que els nedadors que enviaràs al mundial són capaços de rendir a un alt nivell dos cops en un mateix dia. Però un mal sistema per a la natació espanyola. Una natació espanyola que, malgrat tenir Mireia Belmonte, no és una potència mundial. Així només la badalonina, Jessica Vall i la cantàbrica Jimena Pérez van complir, fil per randa, el que demanava la federació. És evident que Espanya no podia enviar un equip amb només tres components al mundial, i per això la federació es va guardar un roc a la faixa: tres planes amb setze punts que matisaven el criteri principal de les mínimes. I un punt clau, el 3.9, on es diu: “La direcció tècnica es reserva el dret de proposar la selecció d'algun nedador que no hagi complert estrictament els criteris, en benefici dels objectius i el rendiment de l'equip nacional.” Porta gran, però també porta petita.
Al final, seran vuit –quatre de catalans– els membres de l'equip espanyol a Budapest-2017. Molts menys que els que van anar a Kazan-2015 o Rio-2016. Si la federació espanyola vol assegurar un bon percentatge de seleccionats que entren a les finals, sempre serà millor enviar-ne vuit que setze, però no sembla que la natació espanyola estigui a un nivell –malgrat Mireia Belmonte, ho torno a repetir– per posar-se el llistó tan alt i només pensar en finals. Anar a un gran campionat no és anar de viatge, però em sembla que haurien de tenir clar que amb aquest nivell d'exigència potser es perdran massa nedadors pel camí. No tothom pot entrar directament en una final d'un mundial o d'uns Jocs.