Si l'atac de dimarts a Dortmund hagués afectat un concert, una festa popular o un acte institucional, és improbable que l'esdeveniment s'hagués celebrat tot just 22 hores després. Però el futbol no és un només un fenomen de masses que reuneix a la mateixa hora i al mateix lloc milers de persones, sinó que ho fa de manera sistèmica a través d'un calendari que, més que posar dia i hora a cada partit, és un engranatge en què cada peça és imprescindible en l'articulació del tot. La rambla del Raval de Barcelona no va ser inaugurada perquè, el dia que tocava, un atemptat lluny d'allà va cancel·lar uns festejos que ja mai es van dur a terme, i l'incendi del Liceu no va fer traslladar les òperes programades a altres escenaris. Però el futbol i l'esport són un món singular que no preveu ajornaments irreversibles que deixin lligues amb partits sense jugar o provoquin semifinals amb cinc equips perquè dos no han pogut jugar l'eliminatòria anterior. Sí, es feia estrany ahir que les notícies de les investigacions de l'atac de dimarts compartissin focus amb les del fet esportiu que va tornar a dur 75.000 persones al camp, però aquest cop carregar contra la implacable indústria del futbol seria regalar la raó als que mai la tindran. Que 22 hores després el Signal Iduna Park fos ple a vessar de gent sense por va ser la millor resposta a l'odi i el terror, ja exemplarment contestats la nit abans pels aficionats del Mònaco –corejant el nom de l'equip alemany– i del Borussia –acollint a casa seva seguidors monegascos–. El futbol, a voltes criticat per no aturar-se davant de res, per sort tampoc no ho va fer ahir davant de qui el va voler aturar dimarts. La mateixa singularitat que fa d'aquest fenomen de masses un blanc per als fanàtics del mal, el converteix alhora en una potentíssima resposta: partit afectat, partit que es jugarà tant sí com no perquè si no es juga no podem tirar. Ahir faltava Marc Bartra, però el “no passareu” als que ens aferrem va demostrar que té en el futbol un bastió molt fiable.