Si l'atac de dimarts a Dort­mund hagués afec­tat un con­cert, una festa popu­lar o un acte ins­ti­tu­ci­o­nal, és impro­ba­ble que l'esde­ve­ni­ment s'hagués cele­brat tot just 22 hores després. Però el fut­bol no és un només un feno­men de mas­ses que reu­neix a la mateixa hora i al mateix lloc milers de per­so­nes, sinó que ho fa de manera sistèmica a través d'un calen­dari que, més que posar dia i hora a cada par­tit, és un engra­natge en què cada peça és impres­cin­di­ble en l'arti­cu­lació del tot. La ram­bla del Raval de Bar­ce­lona no va ser inau­gu­rada perquè, el dia que tocava, un atemp­tat lluny d'allà va can­cel·lar uns fes­te­jos que ja mai es van dur a terme, i l'incendi del Liceu no va fer tras­lla­dar les òperes pro­gra­ma­des a altres esce­na­ris. Però el fut­bol i l'esport són un món sin­gu­lar que no pre­veu ajor­na­ments irre­ver­si­bles que dei­xin lli­gues amb par­tits sense jugar o pro­vo­quin semi­fi­nals amb cinc equips perquè dos no han pogut jugar l'eli­mi­natòria ante­rior. Sí, es feia estrany ahir que les notícies de les inves­ti­ga­ci­ons de l'atac de dimarts com­par­tis­sin focus amb les del fet espor­tiu que va tor­nar a dur 75.000 per­so­nes al camp, però aquest cop car­re­gar con­tra la impla­ca­ble indústria del fut­bol seria rega­lar la raó als que mai la tin­dran. Que 22 hores després el Sig­nal Iduna Park fos ple a ves­sar de gent sense por va ser la millor res­posta a l'odi i el ter­ror, ja exem­plar­ment con­tes­tats la nit abans pels afi­ci­o­nats del Mònaco –core­jant el nom de l'equip ale­many– i del Borus­sia –aco­llint a casa seva segui­dors mone­gas­cos–. El fut­bol, a vol­tes cri­ti­cat per no atu­rar-se davant de res, per sort tam­poc no ho va fer ahir davant de qui el va voler atu­rar dimarts. La mateixa sin­gu­la­ri­tat que fa d'aquest feno­men de mas­ses un blanc per als fanàtics del mal, el con­ver­teix alhora en una potentíssima res­posta: par­tit afec­tat, par­tit que es jugarà tant sí com no perquè si no es juga no podem tirar. Ahir fal­tava Marc Bar­tra, però el “no pas­sa­reu” als que ens afer­rem va demos­trar que té en el fut­bol un bastió molt fia­ble.