L'última bala
En el moment de titular aquest article m'ha vingut a la memòria un western força entretingut, amb la seva banda de malfactors i el pistoler justicier que els planta cara, protagonitzat per James Stewart i dirigit per James Neilson (1957), el títol original del qual és Night Passage, però que a Espanya es va comercialitzar amb un altre de molt suggeridor: La última bala...
“Impossible” era aixecar un 4 a 0 al PSG. Ningú no ho havia fet abans i, basant-se en aquesta dada, la UEFA ens donava un 0% (zero!) de possibilitats. I el Barça ho va fer. En el minut 88, necessitàvem marcar tres gols per passar: era materialment “impossible”. I el Barça, ho va fer. Que la Juve defensa millor? Entesos, la missió és realment improbable, però jugant al nostre millor nivell, amb Busquets de mig centre i amb la resta de la companyia al seu lloc, podem eliminar la Juventus.
Entre l'allau incessant de crítiques duríssimes que ens han dedicat els mitjans de tot el món després del 3 a 0 de Torí, rescato algunes mostres dels qui ja ens donen per enterrats. Així, des del Brasil, Globosporte titulava: “Barça, la sortida és allà”; des d'Anglaterra, el Daily Mirror acabava la seva crònica sentenciant: “La vecchia signora no serà remuntada”; des de França, L'Équipe publicava un feridor: “La vecchia signora es passeja”...
El món es riu de nosaltres. Reaccionarem? Estem disposats a creure en la remuntada? Abans de respondre, pensem el que érem fa deu anys (un gran club) i el que som avui, gràcies a la majoria dels jugadors que sortiran a jugar contra la Juve. El futbol no té memòria. Però molts dels qui ara ens critiquen sense contemplacions són els mateixos que ens consideren el millor equip de tots els temps: quan encara no havíem guanyat el segon triplet, en una enquesta promoguda –precisament– per L'Équipe i que van respondre 45.222 lectors, el 76% considerava el Barça com “el millor equip de la història” (28-05-2011)...
No és el moment d'afluixar. El dimecres hi ha en joc l'honor i el prestigi dels jugadors i, sobretot, del Barça. I està en joc, també, la il·lusió dels milions de persones que estimen aquest club arreu del món, entre els quals els que vam viure in situ la remuntada contra el PSG i que ara tornarem a fer del “fattore Camp Nou”, del qual alertava La Gazzetta dello Sport, un factor clau: “Tot és possible en aquell camp, amb més de 100.000 persones cantant i cridant a tocar de la gespa” (17-03-2017). Som conscients del nostre poder d'intimidació? Qüestió d'orgull.
Torí
Sobre el desastre de Torí: amb els efectius disponibles, penso modestament que l'error de Luis Enrique no va ser tant els noms escollits com la disposició tàctica. Sortir amb el 3-4-3 era massa arriscat, i sense Sergio Busquets era un suïcidi. Però és que, a més a més, aquest sistema només té sentit si s'ataca, tenint la pilota i pressionant a camp contrari, amb les línies juntes per recuperar-la immediatament quan es perd, la qual cosa implica un compromís dels jugadors del 120%. En aquest sentit, Lucho té raó quan responsabilitza els futbolistes de falta d'intensitat. Sense intensitat no hi ha pressió, ni recuperació de la pilota, ni circulació ràpida... De fet, sense intensitat no hi ha futbol d'alta competició.
Dita la qual cosa, repeteixo el que vaig escriure en vigílies del 8 de març: que no sigui que no remuntem perquè no ens hem atrevit a creure que era possible. És l'última bala.
