D'ençà que tothom va amb un telèfon intel·ligent a la mà, sembla que en el futbol hi ha més violència. Cada cap de setmana ens arriba la ració de quatre mastegots, crits i insults. Jo crec que és al revés; n'hi ha menys. És com les transmissions dels partits de futbol, en què hi ha cada cop més càmeres. Abans, amb una càmera o dues es rodava el partit per després treure'n les jugades més destacades per l'endemà. Era fàcil que un jugador fes el que volgués, o quasi el que li permetés la mala intenció, perquè era difícil captar tot el que succeïa al camp. Ara, n'hi ha de rucs que no saben que se'ls està retratant en directe, però la majoria s'estan molt de passar-se de la ratlla amb un acte antiesportiu.

Passa una cosa semblant en la resta de camps de futbol, encara que aquí hi ha el risc que qui estigui prenent nota d'una sortida de to o una picabaralla no cal que sigui un professional del periodisme, sinó qualsevol de nosaltres que premi el play del telèfon intel·ligent. Així, les darreres setmanes ha estat una allau d'imatges de camps de futbol on nens han conviscut amb familiars els quals han acabat arribant a les mans, cosa que ha fet que els ofesos de guàrdia s'hagin escandalitzat.

De violència sempre n'hi ha hagut, i ara potser n'hi ha una mica menys, per la raó esgrimida abans, perquè tothom se sent observat. El que sí que no ha canviat és la passivitat que hi ha en la família futbolística amb els violents. Tots sabem on hi ha un focus de violència. La violència és consubstancial a nosaltres, i el futbol és un indret on s'estimula. És difícil veure una persona en solitari en un camp generant violència. Sempre compta amb l'estímul o l'encoratjament dels que l'envolten. És difícil observar dins d'un grup algú que faci callar un bocamoll per fer-li entendre que les coses poden dur a una situació de tensió. Els violents se senten forts perquè els seus actes difícilment es penalitzen. No hi ha res en la llei ni en les institucions que faci dissuadir aquesta violència del futbol.

A mi em va tocar una època ni diferent ni més fàcil o difícil que aquesta, però sí que condemnada a veure violència en el futbol quasi cada cap de setmana. No parlo ja de la difícil època d'amateur, sinó de la de juvenil, quan a l'equip en què jugava teníem uns pinxos que convidaven a sentir-te protegit, perquè era com estar emparat pel milhomes del barri, però tots sabíem que cada partit acabar a mastegots era una possibilitat molt alta. Camps com els del Gavà, l'Hospitalet, la Guineueta, Martorell i dotzenes d'altres van ser escenaris de tardes o matins de cops de puny i puntades, però res com els camps de la federació, on juga el Trajana, en un partit contra el Poblenou en què va haver d'entrar al camp un cotxe de la policia. Tots sabíem que un dia podíem acabar malament. I res hi podíem fer que no fos deixar el futbol.

Era una constant, com segueix sent ara en molts equips i camps de Catalunya, on la manifestació de la violència segueix ben viva, on jugadors, espectadors i àrbitres viuen un calvari massa reincident en comptes de gaudir de l'esport que més els agrada. Un potencial violent, avui com ahir, és un personatge que sap que els seus actes difícilment penalitzaran. I així segueix, i passen els anys.