D'ençà que tot­hom va amb un telèfon intel·ligent a la mà, sem­bla que en el fut­bol hi ha més violència. Cada cap de set­mana ens arriba la ració de qua­tre mas­te­gots, crits i insults. Jo crec que és al revés; n'hi ha menys. És com les trans­mis­si­ons dels par­tits de fut­bol, en què hi ha cada cop més càmeres. Abans, amb una càmera o dues es rodava el par­tit per després treure'n les juga­des més des­ta­ca­des per l'endemà. Era fàcil que un juga­dor fes el que volgués, o quasi el que li per­metés la mala intenció, perquè era difícil cap­tar tot el que succeïa al camp. Ara, n'hi ha de rucs que no saben que se'ls està retra­tant en directe, però la majo­ria s'estan molt de pas­sar-se de la rat­lla amb un acte anti­es­por­tiu.

Passa una cosa sem­blant en la resta de camps de fut­bol, encara que aquí hi ha el risc que qui esti­gui pre­nent nota d'una sor­tida de to o una pica­ba­ra­lla no cal que sigui un pro­fes­si­o­nal del peri­o­disme, sinó qual­se­vol de nosal­tres que premi el play del telèfon intel·ligent. Així, les dar­re­res set­ma­nes ha estat una allau d'imat­ges de camps de fut­bol on nens han con­vis­cut amb fami­li­ars els quals han aca­bat arri­bant a les mans, cosa que ha fet que els ofe­sos de guàrdia s'hagin escan­da­lit­zat.

De violència sem­pre n'hi ha hagut, i ara pot­ser n'hi ha una mica menys, per la raó esgri­mida abans, perquè tot­hom se sent obser­vat. El que sí que no ha can­viat és la pas­si­vi­tat que hi ha en la família fut­bolística amb els vio­lents. Tots sabem on hi ha un focus de violència. La violència és con­subs­tan­cial a nosal­tres, i el fut­bol és un indret on s'esti­mula. És difícil veure una per­sona en soli­tari en un camp gene­rant violència. Sem­pre compta amb l'estímul o l'enco­rat­ja­ment dels que l'envol­ten. És difícil obser­var dins d'un grup algú que faci callar un boca­moll per fer-li enten­dre que les coses poden dur a una situ­ació de tensió. Els vio­lents se sen­ten forts perquè els seus actes difícil­ment es pena­lit­zen. No hi ha res en la llei ni en les ins­ti­tu­ci­ons que faci dis­su­a­dir aquesta violència del fut­bol.

A mi em va tocar una època ni dife­rent ni més fàcil o difícil que aquesta, però sí que con­dem­nada a veure violència en el fut­bol quasi cada cap de set­mana. No parlo ja de la difícil època d'ama­teur, sinó de la de juve­nil, quan a l'equip en què jugava teníem uns pin­xos que con­vi­da­ven a sen­tir-te pro­te­git, perquè era com estar empa­rat pel mil­ho­mes del barri, però tots sabíem que cada par­tit aca­bar a mas­te­gots era una pos­si­bi­li­tat molt alta. Camps com els del Gavà, l'Hos­pi­ta­let, la Gui­ne­ueta, Mar­to­rell i dot­ze­nes d'altres van ser esce­na­ris de tar­des o matins de cops de puny i pun­ta­des, però res com els camps de la fede­ració, on juga el Tra­jana, en un par­tit con­tra el Poble­nou en què va haver d'entrar al camp un cotxe de la poli­cia. Tots sabíem que un dia podíem aca­bar mala­ment. I res hi podíem fer que no fos dei­xar el fut­bol.

Era una cons­tant, com segueix sent ara en molts equips i camps de Cata­lu­nya, on la mani­fes­tació de la violència segueix ben viva, on juga­dors, espec­ta­dors i àrbi­tres viuen un cal­vari massa rein­ci­dent en comp­tes de gau­dir de l'esport que més els agrada. Un poten­cial vio­lent, avui com ahir, és un per­so­natge que sap que els seus actes difícil­ment pena­lit­za­ran. I així segueix, i pas­sen els anys.