La IAAF planta cara al COI
El consell directiu de la federació internacional d'atletisme (IAAF) ha rebutjat per unanimitat la proposta del Comitè Olímpic Internacional (COI) de suprimir els 50 quilòmetres marxa del programa dels Jocs Olímpics de Tòquio del 2020. Aquest rebuig, però, no vol dir que la prova llarga de la marxa es mantingui per sempre en el programa dels Jocs, ja que la IAAF ha deixat clar que no pot eliminar una prova quan els atletes ja fa un any que s'estan preparant per als propers Jocs i que “qualsevol iniciativa serà referida al següent cicle olímpic”. O sigui, que els 50 km marxa es disputaran a Tòquio però ja veurem què passa el 2024 i més endavant.
Ara és el moment en què algú podria pensar: no és el COI el que decideix què passa i que no passa als Jocs? Doncs no. Malgrat que des dels temps de Joan Antoni Samaranch ens hagin volgut fer creure en l'omnipotència del COI, les proves que es fan en cada esport depenen de cada federació internacional. El COI pot, com ha fet ara amb els 50 km marxa, fer una proposta i la federació respectiva li pot fer cas o no. El que sí que hi ha és un límit de participants per esport, i és en base a això que les federacions han d'actuar.
M'agrada que la IAAF hagi plantat cara al COI i no s'hagi abaixat els pantalons com va fer el 1976, quan els 50 km marxa van quedar fora dels Jocs de Montreal. Potser és cosa de l'edat, però que es facin tants invents i canvis en les proves, sempre amb l'excusa d'atreure un públic més jove, no m'acaba de convèncer. Una mica de respecte per la història de l'esport i els homes i les dones que han ajudat a convertir-lo en el que és en els nostres dies, si us plau. Ja sé que el negoci és el negoci. Els Jocs Olímpics són el negoci més gran que hi ha en el món de l'esport i ara viuen moments d'incertesa. I incertesa vol dir riscos econòmics. Les ciutats ja no combreguen amb tot i tenen clar que els Jocs, amb el format actual, només surten a compte a les grans metròpolis. El problema no són els 50 quilòmetres marxa.