La ‘mordida' i el Madrid
La nena (amb careta de Mafalda) pregunta: “Pare, per què tinc la sensació que el Madrid sempre guanya robant?” I el pare (amb el mateix posat que el pare de Mafalda) respon amb un lacònic i descoratjador: “Filla meva, el món és així. Ja ho aniràs entenent.” L'home apaga el televisor i, després d'acaronar la filla i d'acompanyar-la fins al llit, també se'n va a dormir. I demà serà un altre dia...
El lladronici futbolístic sistemàtic que es produeix en els partits jugats pel Real Madrid formen part d'aquella categoria de coses que no haurien de ser, però que succeeixen i que ja es donen per acceptades. Són injustícies flagrants, com tantes n'hi ha, que hem assumit com a part de la quotidianitat i davant de les quals ni tan sols tenim esma de protestar enèrgicament.
Dimarts, mentre m'indignava –una vegada més– veient com un hongarès de cognom Kassai atracava el Bayern a xiulet armat, em va venir a la memòria aquell policia mexicà a qui vaig haver de donar 50 dòlars (em sembla que eren) perquè no m'immobilitzés –amb un pretext absurd– el cotxe de lloguer, a la cuneta de la carretera d'Acapulco. No m'ho podia creure. “Això és la mordida, i aquí és normal”, em van explicar, després, uns coneguts mexicans.
En el moment clau de l'eliminatòria, amb 1 a 2 i amb el Madrid de genolls, Kassai canvia radicalment el curs dels esdeveniments tot perdonant l'expulsió a Casemiro, expulsant Vidal per una falta inexistent i, posteriorment (en la pròrroga i amb guió ja canviat), concedint dos gols en fora de joc a favor dels blancs: atracament consumat. Un treball fi. “Ens han estafat!”, exclamava repetidament el director general del Bayern, Karl Heinz Rummenigge. I què us esperàveu, Herr? En part, us està bé per haver-los fet llefiscosament la pilota als de Can Padrós: “Són el millor club del món i nosaltres, el segon”, heu declarat i repetit aquests dies. Doncs apa, ara ja sabeu quin pa hi dona el senyor Pérez. I mira que aquest Madrid no espanta ningú. Encara més: si no fos pel factor mordida arbitral, afirmaria que l'Atlético és l'equip més afortunat del sorteig d'ahir.
I nosaltres...
¿Que buido el pap per no parlar de nosaltres? Home, demà juguem el clàssic i no voldria deprimir-me/-los (més). Fa molt de mal que, en uns anys que haurien de ser nostres (amb Messi, Suárez, Neymar...), les Champions les guanyin uns altres. Ni la temporada passada ni aquesta, no hem superat els quarts de final. En 180 minuts –en què la Juve va saber competir des del primer fins a l'últim– no hem marcat ni un gol! La renovació hauria de ser profunda (modestament els dic que jo, de la plantilla actual, em quedaria amb dotze efectius i que la resta em sobren), i no ho serà...
Em reconforta la reacció exemplar dels 90.000, en els minuts finals, cantant l'himne i homenatjant aquest equip meravellós que ens ha fet tan feliços en aquests anys inoblidables. Un equip que ens ha canviat la mentalitat i que va tenir una actitud impecable. Demà, amb el mateix compromís de dimecres i amb només una mica més de futbol, podem guanyar a Chamartín per continuar lluitant per la lliga fins al final. Les circumstàncies no són les millors, però és que ells ni defensen tan bé com la Juve ni són tan bons com es pensen. Força i honor, orgull barcelonista.
I del futur –preocupant– ja en parlarem. Per cert, i amb tots els respectes: el tàndem Soler Sicilia-Fernández Bonillo és el que ha de dissenyar la reconstrucció?...
