Ovació

Hi ha qui veu en l'ovació final a l'equip cai­gut i plorós de dime­cres un símptoma de madu­resa entre l'afició culer. Un senyal que alguna cosa ha can­viat en el Barça, en una gra­de­ria, la real i la vir­tual –aquesta, de molt més abast– abans impla­ca­ble en els judi­cis sumaríssims que es des­en­ca­de­nen després de cada der­rota, i ara gene­rosa i com­pren­siva. Pot­ser sí. Però també, i diria que sobre­tot, va ser un gest que té quel­com de capi­tu­lació. És a dir, d'assumpció d'alguna cosa sem­blant a aquell vell espan­tall que abans es deia fi de cicle, fins que es va gas­tar de tant esmen­tar-lo en va. L'ovació va ser com l'Oscar que van donar a Mor­ri­cone per les qua­tre estridències des­ga­na­des que va com­pon­dre per al Django taran­tinià, home­natge a una tra­jectòria més que no pas premi a una actu­ació. Al cap­da­vall, sí, si a l'anada el Barça hagués jugat amb la seri­o­si­tat de dime­cres, en comp­tes de per­pe­trar l'informe exer­cici d'autoin­dulgència que diu Luis Enri­que que no obli­darà mai, molt pro­ba­ble­ment no l'hau­rien gole­jat de mala manera a Torí, però també és cert que, mal­grat el canvi d'acti­tud, a l'onze de gala blau­grana, sense rota­ci­ons en què fona­men­tar aquest cop els retrets, no li van arri­bar els recur­sos al Camp Nou ni per fer el pri­mer dels tres gols que li calien, l'únic que segons el tècnic havia de fer l'equip –recor­din: si entrava un, el segon el faria la grada i el ter­cer cau­ria sol, va dir en la prèvia–. No li'n van arri­bar jugant amb nou dels onze titu­lars que van men­jar-se el Juven­tus en la final de la Cham­pi­ons de fa dos anys. Un altre Juven­tus, perquè només dos dels 14 bian­co­neri que van jugar i caure a Berlín el 2015 van repe­tir dime­cres al Camp Nou. Posats a com­pa­rar, és una dada a tenir en compte.

La gra­de­ria va ova­ci­o­nar els vete­rans deus blau­grana que –alguns, dot­ze­nes de títols després– encara esti­ren el carro, mal­grat els vuit fit­xat­ges que van des de Berlín, sis dels quals, arri­bats aquesta tem­po­rada a cop de car­tera, aquell recurs abans cri­mi­na­lit­zat per pura­ment flo­ren­tinià –123 mili­ons, vari­a­bles a banda– i enmig de l'aplau­di­ment gene­ra­lit­zat, com­par­tit des de tots els racons, o gai­rebé, de l'uni­vers Barça al clam de “ara sí que hem reforçat el fons d'armari”. Un clam que, com passa sovint amb els fets a pri­ori, s'ha reve­lat pur wish­ful thinking, mera con­fusió entre desig i anàlisi, quan s'ha produït l'adve­ni­ment de les rebai­xes, és a dir, quan els fets han subs­tituït les parau­les, les invo­ca­ci­ons han dei­xat pas als resul­tats. Amb els quals, qui sí que ha acre­di­tat tenir un bon fons d'armari, ai, és el Madrid, que ha pogut sobre­po­sar-se a les cada cop més freqüents absències de Cris­ti­ano, i també de les dues bes que l'acom­pa­nyen a la BBC, fins que la C ha tor­nat quan calia, que és pre­ci­sa­ment quan s'ha esmi­co­lat el tri­dent blau­grana.

I dit això, i tenint en compte pre­ci­sa­ment aquesta mateixa distància side­ral que sovint hi ha en fut­bol entre les expec­ta­ti­ves i el mar­ca­dor, queda clar que en el clàssic, com en la lliga, con­vin­dria no donar per mort encara l'home­nat­jat.