Hi ha qui veu en l'ovació final a l'equip caigut i plorós de dimecres un símptoma de maduresa entre l'afició culer. Un senyal que alguna cosa ha canviat en el Barça, en una graderia, la real i la virtual –aquesta, de molt més abast– abans implacable en els judicis sumaríssims que es desencadenen després de cada derrota, i ara generosa i comprensiva. Potser sí. Però també, i diria que sobretot, va ser un gest que té quelcom de capitulació. És a dir, d'assumpció d'alguna cosa semblant a aquell vell espantall que abans es deia fi de cicle, fins que es va gastar de tant esmentar-lo en va. L'ovació va ser com l'Oscar que van donar a Morricone per les quatre estridències desganades que va compondre per al Django tarantinià, homenatge a una trajectòria més que no pas premi a una actuació. Al capdavall, sí, si a l'anada el Barça hagués jugat amb la seriositat de dimecres, en comptes de perpetrar l'informe exercici d'autoindulgència que diu Luis Enrique que no oblidarà mai, molt probablement no l'haurien golejat de mala manera a Torí, però també és cert que, malgrat el canvi d'actitud, a l'onze de gala blaugrana, sense rotacions en què fonamentar aquest cop els retrets, no li van arribar els recursos al Camp Nou ni per fer el primer dels tres gols que li calien, l'únic que segons el tècnic havia de fer l'equip –recordin: si entrava un, el segon el faria la grada i el tercer cauria sol, va dir en la prèvia–. No li'n van arribar jugant amb nou dels onze titulars que van menjar-se el Juventus en la final de la Champions de fa dos anys. Un altre Juventus, perquè només dos dels 14 bianconeri que van jugar i caure a Berlín el 2015 van repetir dimecres al Camp Nou. Posats a comparar, és una dada a tenir en compte.

La graderia va ovacionar els veterans deus blaugrana que –alguns, dotzenes de títols després– encara estiren el carro, malgrat els vuit fitxatges que van des de Berlín, sis dels quals, arribats aquesta temporada a cop de cartera, aquell recurs abans criminalitzat per purament florentinià –123 milions, variables a banda– i enmig de l'aplaudiment generalitzat, compartit des de tots els racons, o gairebé, de l'univers Barça al clam de “ara sí que hem reforçat el fons d'armari”. Un clam que, com passa sovint amb els fets a priori, s'ha revelat pur wishful thinking, mera confusió entre desig i anàlisi, quan s'ha produït l'adveniment de les rebaixes, és a dir, quan els fets han substituït les paraules, les invocacions han deixat pas als resultats. Amb els quals, qui sí que ha acreditat tenir un bon fons d'armari, ai, és el Madrid, que ha pogut sobreposar-se a les cada cop més freqüents absències de Cristiano, i també de les dues bes que l'acompanyen a la BBC, fins que la C ha tornat quan calia, que és precisament quan s'ha esmicolat el trident blaugrana.

I dit això, i tenint en compte precisament aquesta mateixa distància sideral que sovint hi ha en futbol entre les expectatives i el marcador, queda clar que en el clàssic, com en la lliga, convindria no donar per mort encara l'homenatjat.