El president de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas, és del Real Madrid i no se'n amaga. També és ultradretà i tampoc ho dissimula, però això és una altra història. Tebas s'ha declarat seguidor del Real Madrid en múltiples ocasions, però sempre ha afirmat també que el seu madridisme no condiciona la seva actuació al capdavant de la patronal dels clubs de futbol espanyols. Després del 2-3 en el clàssic de diumenge al Santiago Bernabéu, Javier Tebas va dir que, com a madridista, el gol de Messi en el temps afegit li va fer mal. És normal que el màxim dirigent d'un organisme com la LFP digui tan obertament quins són els seus colors? Segurament si Tebas fos seguidor del Betis, de l'Athletic o de l'Espanyol no passaria res, però que ho sigui d'un dels dos grans fa que, des del punt de vista dels aficionats del Barça, les seves actuacions estiguin sempre sota sospita.

Ara bé, què passaria si Tebas fos seguidor declarat del Barça? Perquè que el màxim dirigent d'un ens d'àmbit espanyol sigui del Real Madrid és considerat normal, però que fos del Barça seria inacceptable. I que fes alguna declaració com la del 2-3 de Messi, però en sentit contrari, seria un gran escàndol. Només cal recordar que l'expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero era aficionat del Barça, però mai va tenir nassos d'anar a la llotja del Camp Nou en un partit. Que Zapatero fos culer era una anormalitat. Podia ser del Barça, però amb la boca petita i només per anar a les finals. Que Mariano Rajoy sigui del Real Madrid i que a la llotja del Bernabéu hi hagi en cada partit la carretada de polítics que hi ha sí que és normal. De fet, sociològicament és més probable que el president del govern espanyol sigui del Real Madrid perquè hi ha més espanyols que són del Madrid que no pas del Barça. Igual que si a Catalunya hi ha més aficionats del Barça que no de l'Espanyol, és més probable que el president de la Generalitat sigui un culer.

La diferència està en les coses que es consideren normals. Per la mateixa regla que comentàvem abans, és lògic que la majoria dels àrbitres de primera divisió siguin del Real Madrid. I es considera normal que siguin madridistes. I si n'hi hagués algun de culer estaria marcat com a tal. És com el cas del desaparegut àrbitre balear Antonio Rigo Sureda, que va xiular la coneguda com la final de les ampolles del 1968 en què el Barça va guanyar la copa al Madrid al Bernabéu. Rigo ha passat a la història –per un partit– com un àrbitre culer, quan n'hi ha tants i tants que han xiulat descaradament a favor del Madrid i ni se'ls recorda. I ara podem veure per televisió tots els partits i el que fan els àrbitres. Dels anys en què José Plaza, més madridista que Santiago Bernabéu, dirigia els àrbitres espanyols només en tenim les cròniques periodístiques.