“La nostra feina és donar suport incondicional a l'equip i ser crítics amb la directiva perquè facin bé el seu paper.” Li vaig sentir dir deu fer uns vint anys al cap d'una de les penyes d'aficionats del Joventut de Badalona, i em va tornar a primera línia de la memòria diumenge a l'Olímpic. Era l'últim partit de Jordi Villacampa a la presidència, un càrrec en què no havent-hi estat quatre dies, no havent-hi caigut com un vulgar desconegut i no havent-lo exercit des de la placidesa institucional, sinó batallant per la supervivència de l'entitat contra mil i un elements –alguns fruit d'errors propis, d'altres a conseqüència d'un marc general que fa d'un club formador la part agreujada i no un actiu que cal protegir–, era fàcil esperar algun gest de reconeixement de la graderia cap a la llotja. Una pancarta, una ovació, el seu nom corejat... Res de res. Amb la botzina final, Villacampa es va abraçar a la llotja amb alguns companys de junta i va enfilar escales amunt, com si allà no s'estigués tancant una trajectòria que és orgull i model de club i que molts altres ja voldrien. Fet al planter, amb disset cursos al primer equip i divuit a la presidència, la Penya dels últims quaranta anys no s'explica sense Jordi Villacampa, un símbol que, tanmateix, ha marxat sense grans honors populars. No tant perquè encara calgui temps per veure si el que deixa a Juanan Morales pinta ara tan bé quan fa quatre dies semblava negre, sinó més aviat perquè aquella sentència abans citada és a Badalona un savi manament. La feina de l'afició és una, i la de la directiva, una altra. Tant és així, que Villacampa sempre ha donat un 10 a l'afició, que tampoc l'últim dia l'ha aplaudit a ell, però que mai en aquests anys de gradual rebaixa d'objectius ha deixat d'estar al costat de l'equip. Parlem molt d'unitat, però la unitat només val acotada a un temps i a un objectiu determinats. La suma, en canvi, no caduca. Mentre a Badalona tothom sàpiga què ha de fer i ho faci, la Penya serà immortal.