El 10 heroic
“Em dic Leo Messi, soc del Barça i he vingut per guanyar-vos!” Aquest és el significat real. L'escena es completa amb el paisatge èpic, també bucòlic, dels samarretes blanques escampats damunt la gespa de Chamartín, uns estirats a terra, uns altres de genolls, la resta... deambulant. Gestos abatuts, mirades perdudes, laments, retrets i un portuguès arrogant maleint els seus companys de trinxera. La fisonomia del vençut projectada en tots aquells rostres madridistes. L'olor agra de la derrota embolcallant l'estadi... Un espectacle desolador i, alhora, tan reconfortant.
Miro la foto de Leo Messi alçant amb orgull la gloriosa samarreta blaugrana després de culminar amb un gol somiat, en l'últim sospir, una actuació personal memorable (només al seu abast), i em ve al cap el retrat que el fotògraf cubà Alberto Korda va fer a Ernesto, Che, Guevara (1960) i que, amb el títol de Guerrillero heroico, va ultrapassar el personatge per convertir-se en la cèlebre icona gràfica (“la fotografia icònica del segle XX més famosa del món”, segons l'Institut d'Art de Maryland, EUA) que tants de nosaltres teníem penjada a la paret de la nostra habitació de jovenets, fascinats pels ideals revolucionaris, al costat del pòster de l'equip que estimem.
Víctima i caçador
Però Leo Messi no jeu avui en un llit d'hospital amb el turmell destrossat perquè va esquivar l'agressió que, amb la pilota com a coartada, li va etzibar Sergio Ramos en el minut 77 del clàssic: “Mireu, l'entrada és criminal, el jugador està ben expulsat. Cada vegada que hi ha un clàssic al Santiago Bernabéu, els futbolistes del Madrid miren de lesionar Messi.” Cito les paraules de Fabio Capello a FOX Sports Italia i, servidor, només hi afegeix que, en bona llei, l'agressor hauria d'haver passat la nit de diumenge a comissaria.
No és la primera vegada que aquest perillós individu prova de caçar Messi. Igualment criminal va ser la puntada de peu que li va clavar al Camp Nou, davant del meu seient de tribuna, per l'esquena i buscant-li el genoll amb tota la mala intenció. Aquell dia (29-11-2010), Leo també es va salvar de la brutal agressió (circula per la xarxa una foto del moment precís, amb Ramos desentenent-se de la pilota i apuntant amb la mirada, capitalment delatora) i el central del Madrid només va ser sancionat amb un partit de suspensió!
Ara, com era d'esperar, el comitè de competició li ha aplicat la mateixa sanció (la més lleu) i ho justifica, precisament “per l'absència d'un resultat danyós o lesiu”, segons dicta la resolució (exp. 439). Ho fan servir d'atenuant! Salvant totes les distàncies, pregunto: si un sicari em dispara un tret, servidor esquiva la bala a l'estil Matrix –i no em mata– i la policia enxampa el pistoler in fraganti, serà enviat a la garjola? Sí! Però, en futbol i a Espanya, no. Ramos continua campando a sus anchas. La perla juga al Madrid.
Cornellà
Aquesta temporada, de desenllaç incert, hem guanyat a tots els camps a priori més difícils: a San Mamés, a Nervión, a Mestalla, al Manzanares i a Chamartín (territori propici). Però, en canvi, hem perdut punts imperdibles a casa i en feus on un equip campió no pot perdonar.
Francament, no crec que guanyem aquesta lliga, però seria molt trist que les poques possibilitats que ens queden de lluitar per un torneig que –entre els àrbitres i els nostres propis errors– no depèn de nosaltres, se'ns evaporessin, precisament, a Cornellà. Tres punts i cap a casa.
