S'ha acceptat com a part de la litúrgia futbolística l'excés a les grades, on les passions es desborden en crits, rucades de tant en tant i insults. És veritat que el futbol s'ha intentat moderar perquè quan es deixa corda als excessos poden passar fets com els de Heysel, en què els hooligans van fer de les seves amb i van provocar una tragèdia humana, o el cas de Hillsborough, on els aficionats van voler entrar en un lloc on ja no es cabia i cent persones van acabar esclafades. Aquests dos episodis van ser casos extrems, però van succeir perquè els responsables de vetllar pel sentit comú no van preveure que en els extrems hi ha el perill.

La LFP ha posat en marxa les grades d'animació i, amb més o menys èxit, cada estadi té el seu fil musical, que, certament, ha posat un toc d'ambient en aquells recintes poc sorollosos i ha reafirmat el que ja funcionava en altres escenaris. La LFP també ha fitxat els límits i la línia vermella on entren en conflicte l'animació i l'insult, per exemple en les manifestacions racistes.

Però, passats els mesos, si no es manté la guàrdia alta, els extrems tendeixen a ocupar l'espai al qual no han estat convidats. A casa nostra, els estadis del Barça i de l'Espanyol tenen un color especial en les animacions, però cauen en decadència quan s'abandona l'animació i es passa directament a l'insult. Dissabte en vam tenir una prova més, però dimecres passat al Camp Nou, en un partit en què no jugava l'Espanyol, a la grada que ha tutelat Jordi Cardoner també es van sentir insults contra el rival de Cornellà.

El Barça i l'Espanyol han fet un gran esforç, de vegades ha semblat que a contracor, pel hooliganisme que envaïa alguns dels seus gestors, però al cap i la fi, un esforç per rebaixar la tensió, no donar pretext als extremistes i que el futbol parlés al camp.

La salutació entre els tècnics a mi sempre m'ha semblat postureig, però en realitat el que volia transmetre era que per sobre de tot eren esportistes i no pinxos que viuen permanentment enrabiats i esperant la mínima justificació per encendre la metxa.

Per desgràcia, a casa nostra tenim episodis en què la sang ha estat present en batusses i assassinats, amb el futbol com a teló de fons. Alguns ens han volgut fer veure que sempre són només quatre i que això no té res a veure amb el futbol. Mentida. Estan entre nosaltres perquè són als nostres estadis.

Els límits els hem de posar sempre els que volem que el futbol perduri eternament i cal que de tant en tant els recordem, ja que si abaixem la guàrdia, sempre hi ha haurà qui ens voldrà trinxar el negoci que tant ens agrada. Així, si els clubs són incapaços de fer entendre que els ànims i els insults o la violència dialèctica són escenaris antagònics, i que els segons ja no tenen cabuda als camps, caldrà tornar a indicar als clubs on es troben els límits.

Si els clubs ho tornen a deixar passar, com qui no vol donar més importància a l'actitud “dels quatre de sempre”, no hauria d'estranyar que les multes es comencessin a acumular i, sobretot, haurem de desitjar el tancament de graderies tòxiques.