El somriure sempre les ha acompanyat, la humilitat de qui ha aconseguit l'èxit pam a pam les ha forjat com a jugadores i persones. Líders per naturalesa, carismàtiques per personalitat i capitanes per persistència. Dues trajectòries mirall de futures generacions pel fons i la forma. Per això elles han decidit quan fer l'última passada, aquella que han fet milions de vegades a la pista, que han visualitzat i dibuixat per al bé col·lectiu. Sempre han sabut què necessitava l'equip en cada moment i han tingut capacitat de mutació durant la seva carrera. Són de casa nostra i formen part d'un patrimoni que hauríem de mimar molt més. Noemí Jordana i Laia Palau són artesanes del bàsquet convertides en artistes per singulars i talentoses. Dues bases, dues armadores com diuen a Llatinoamèrica, dues jugadores dotades d'instint natural per llegir les situacions de joc. Però, per sobre de tot, dues representants d'una mateixa generació que han dignificat l'esportista d'elit, lluny de divinitats i llums de neó. Ho deixen perquè sempre han dirigit els seus respectius equips i ara han decidit dirigir la seva vida cap a un nou horitzó. La Noemí com a mestra d'educació especial i la Laia viatjant a l'altra punt de món (se n'anirà a Austràlia després de l'Eurobàsquet d'aquest estiu) per descobrir i explorar tota la inquietud que ja ha demostrat amb una pilota a la mà. La unanimitat dels entesos, dels aficionats, dels qui les hem observat i admirat des de la distància les valora més enllà de la seva vàlua basquetbolística. Tothom les voldria al seu equip, com a far del grup. Diuen que la funció d'un jugador estrella no és brillar, sinó fer brillar. I elles han assumit sempre aquest rol, no els ha importat ser secundàries en l'estadística, ser subjectes de subtítols i quedar poc enlluernades pels focus mediàtics. El seu compromís i la seva realització com a jugadores s'ha fet des de la generositat. Que tingueu sort!