El Japó és conscient que l’aparador d’uns Jocs Olímpics suposa una finestra al món de gran valor. Més enllà dels detalls organitzatius, dels Jocs tecnològics i ecològics, l’esport japonès fa temps que treballa i molt bé. A Rio, el 2016, la delegació japonesa ja va aconseguir el millor botí de la seva història: sisena amb 12 ors, 8 plates i 21 bronzes. Des de l’elecció de Tòquio com a seu del 2020, el Ministeri d’Educació, Cultura, Esports, Ciència i Tecnologia ha destinat recursos i pressupost per fer un salt de qualitat. I la clau és la tecnologia. S’han fet estudis individualitzats de joves talents que arribaran en edat òptima al 2020 i ja han començat a recollir els resultats d’anys de treball i mètode. Naomi Osaka és la número 1 del tennis i campiona de l’Open dels Estats Units i d’Austràlia. Naoto Tobe acaba de fer la millor marca mundial de salt d’alçada amb 2,35. La gimnasta Mai Murakami ha guanyat la plata individual del mundial entre les nord-americanes Simone Biles i Morgan Hurd. Daiya Seto va guanyar dos ors en el mundial de piscina curta amb un nou rècord del món dels 200 papallona, a banda del primer lloc en els 400 estils. Són només alguns exemples del nou star system esportiu japonès, forjats en el treball, recursos, tecnologia i planificació. En any preolímpic comencen a aflorar cognoms nipons d’esportistes dissenyats per triomfar a Tòquio 2020. El sisè lloc del medaller de Rio va ser un avís del que ve. I el que ve és el so del Kimigayo, l’himne nacional japonès que sonarà en honor als campions olímpics a casa.