Tota la vida he estat relacionat amb l'esport. Vaig fer handbol i atletisme a l'escola i vaig competir en les fases comarcals d'aquells Juegos Escolares Nacionales de finals del franquisme. Vaig seguir fent atletisme amb el club de Calella (Maresme) i tot i que vaig deixar la pràctica activa de l'esport quan vaig anar a la universitat, el lligam diari i intens amb l'esport va tornar quan vaig començar a fer de periodista quan encara estava fent la carrera. I fins ara. Aquest any, la meva filla petita –11 anys– ha volgut jugar a bàsquet i s'ha incorporat, amb la temporada ja avançada, a l'equip de mini del club de la ciutat. Ha estat com tancar una mena de cercle, ja que fa 35 anys una de les meves primeres experiències periodístiques va ser anar al mateix pavelló on ara s'entrena i juga la meva filla a fer les cròniques del CB Calella, que llavors jugava en la segona divisió, una categoria important.

Aquesta nova experiència de pare de jugadora de minibàsquet m'ha donat una visió d'uns aspectes de l'esport que no veus habitualment fent de periodista. I no és que no hagi treballat mai l'esport de base. Ho vaig fer com a monitor i delegat a l'atletisme i durant molts anys en la secció d'esports d'El Punt. Algun dia he anat a veure els entrenaments i fa goig veure el pavelló ple de nens i nenes seguint les indicacions dels seus entrenadors. Alguns, potser, arribaran a jugar en alguna categoria important. La majoria, ho fan perquè els agrada, perquè hi van els amics o els pares hi van jugar o, simplement, per fer una activitat física.

Per això vaig trobar absolutament fora de lloc el que va passar dissabte al pavelló de Calella en el penúltim partit del campionat. Parlem de minibàsquet nivell D. Està tot dit. No val la pena dir qui era el rival. Tant se val. El partit es va jugar en el darrer torn del matí. Només hi érem nosaltres, al pavelló. I els seguidors de l'equip rival van tenir un comportament que em va refermar un pensament que em va venir per primer cop al cap quan feia atletisme: que els esportistes haurien de ser orfes, esportivament parlant, fins als 18 anys. Es pot animar, s'ha d'animar, però cal anar a un partit de minibàsquet nivell D amb botzines, cridar i celebrar cada cistella com si s'acabés el món i pressionar l'àrbitre? Com si a la pista hi hagués un equip sènior? I els entrenadors? Cal pressionar tota la pista des del minut 1? Cal tanta agressivitat en un partit de mini? Què van aprendre dissabte les nenes dels dos equips? Res de bo. Ni a la graderia ni a la pista. Vaig veure corredisses, lluites, faltes, però bàsquet, no. I tinc clar quina mena de bàsquet puc esperar veure en un partit de mini, però és que no van poder fer gairebé res del que veig que fan en els entrenaments. Si en aquesta categoria, amb nenes i nens que tot just comencen a fer esport, només val guanyar, anem molt malament.